Gora Hiru Haundiak!

Buf! quins nervis! aquest cop el cuc de l'estómac s'està convertint en una anaconda! la veritat és que anar a fer 100km em provoca una espècie de sentiment barrejat de por i respecte. Per fi ha arribat el moment i l'Ernest i jo posem rumb a Araia, a Euskal Herria, on correrem una mítica; i és que és la 19ª edició d'una cursa que només fan cada 2 anys, 38 anys de tradició!
Arribem a Araia per passar el dia i prendre mesures de com anirà la cursa, de moment pinta bé: 1700 inscrits i un moviment considerable de gent recollint el dorsal durant tot el dia. Agafem el bus que ens portarà a Ondategi, punt de sortida d'una cursa lineal que ens ha de portar a pujar 3 de les muntanyes més emblemàtiques d'Euskal Herria, d'aquí ve el nom de Hiru Haundiak: els 3 grans.
Una de les coses que esperava més d'aquesta cursa era veure l'ambient que hi havia, ja sabem que al país basc hi ha molta tradició d'esports de muntanya i que són especialistes en convertir cada esdeveniment que fan amb una gran festa. I no em decepciona. Hi ha centenars de persones a tot arreu, corredors, familiars, gent que treu el cap al balcó i crida, gent que ha sortit al carrer expressament a les 12 de la nit per animar-nos a la sortida i que s'acumulen en els primers metres de la sortida del poble. Sortim de Ondategi, i quan sembla que ja deixem enrere el soroll de la gent animant, tornem a escoltar més crits que venen de Murua, un petit poble situat a 2km i que avui sembla que els hi passi el Tour per davant de casa. Quin ambientàs!
Començem a enfilar el primer gran, el Gorbea, el camí és llarg i amb pocs quilòmetres guanyem pràcticament 1000m de desnivell. Ja començem a bufar de valent, el ritme és força alt al principi i ens deixem portar per la filera de corredors amb frontal que van davant nostre. Estem arribant al cim del Gorbea i per un moment se'm posa la pell de gallina: centenars de persones a dalt al cim animant a tots els corredors, però si són 2 quarts de 2 de la nit!!!
Prenem el camí de baixada del Gorbea, és un camí amb molt desnivell i amb molta herba, gens perillós però que s'ha de prendre amb precaució quan es fa de nit, sobretot si et vols estalviar seure durant uns dies amb un flotador...

Passem per Ubidea i arribem a Otxandio on hi ha el primer control amb aliment sòlid, són gairebé les 4:00 a.m. i sembla que la gent encara no té pressa per anar a dormir. Les sensacions de moment són bones, crec que vaig una marxa per sota la que acostumo a posar i això és bo, estic bevent bé i menjant sovint, a veure si avui no em fa la guitza el meu estómac. Comença a clarejar i just als peus de l'Anboto ens esperen una colla que es veu que avui han canivat el bar per la muntanya i que m'ofereixen una cervesa a mitges que no puc despreciar (per educació)... sembla que els hi ha agradat ja que no paren de cridar TXAPELDUN!!! cosa que m'extranya en un primer moment perquè no porto txapela, però que entenc que deu ser algun crit victoriós. Sigui com sigui m'han fet un favoràs, per la cervesa i per ajudar-me a enfilar una mica més la forta pujada que ens ha de portar a l'Anboto.

Aquest any han decidit no pujar just al cim ja que es veu que hi havia molt perill tant en un pas estret com en la posterior baixada, així que arribem just per sota, en un coll on hi ha el control. Hi arribem just quan està sortint el sol i encara queda algun animal animant-nos dins el seu sac de dormir, a aquests sí que se'ls hi ha de dir txapeldun! quins cracks! La baixada a l'Anboto és paral·lela al camí per on hem pujat, cal prendre moltes precaucions ja que és una baixada molt tècnica, no tinc problemes perquè acostumo o moure'm prou bé en aquest terreny, però s'ha de reservar la musculatura que encara queden molts quilòmetres per davant. Per molt que em sapiga greu decideixo separar-me de l'Ernest, sembla que va una mica tocat muscularment i ni a ell ni a mi no ens convé anar a un ritme on no ens sentim còmodes. Decideixo començar a córrer una mica més però la pujada al Jarindo juntament amb l'arribada del matí començen a  fer-me perdre les energies, ja són quarts de 8 i començo a notar les primeres conseqüències: poques ganes de córrer, caigudes d'ulls i per sobre de tot notar que el cap m'abandona i comença a dubtar sobre si el que faig és el que m'agrada fer.
Arribo a Landa, en els últims quilòmetres m'he autoconvençut de que això no és el que busco, que no estic fet per això i que el millor que puc fer si no estic disfrutant és deixar-ho estar. M'assec al terra abatut, sense esma per seguir, només tinc ganes d'estirar-me i dormir. Decideixo esperar a l'Ernest, que abandonarà allà per problemes físics. Vull pujar al bus i marxar d'allà! Mentrestant per fer passar l'estona i no adormir-me faig ús de whatsapp i xarxes socials... què dieu? que això és perdre el temps?
Dissabte 9:30 a.m.
Whatsapps de la Montse:
-Aguanta, que has esperat molt per això
-Saps que això és cap, ho pots aguantar
-Pensa que ja has fet molt
-T'enviem un petó perquè tinguis molta força!
Facebook referent al missatge Si mai torno a pronunciar la paraula ultra foteu-me una bona òstia, quina p... son que tinc! Out of fuel... Moment de reflexió a Landa, km 59
TFM: Ni reflexions ni òsties, tira enllà!!!
II: Fuerteeee! Animo! Venga gora!
LP: Endavant, la son i les pàjares passen!
MOC: Sintonitza una altra emisora! Amunt!
JM: Va collons! Prohibit parar!
AM: Jajaja!millor no pensar tant...Ànims i gas!
ER: Edu, va que la setmana que vé estaré igual. Fot-li home. Menja bé i gassss!
JP: Calma i relax. Una coca cola ben freda i gas
EMS: Endavant!
JF: Gas edu! amb calma i anar tirant! Ànims crack que ja ho tens això!
MCS: Endavant!
CES: Tu pots!
NF: Va edu! Tu pots! Els baixons passen!

Què més es pot necessitar per trobar l'energia que s'ha perdut?
Gairebé una hora després d'haver-me deixat caure abatut al terra aconsegueixo fer el "click" al meu cervell per convençe'l de seguir. M'aixeco, em canvio les Saucony Xodus dures com unes pedres per les meves destrossades Brooks Pure Grid, relliscaré més, però que còmodes que son! agafo els pals per fer la segona meitat de la cursa descarregant l'esforç de les cames. M'acosto a l'avituallament i per sorpresa meva agafo 2 gots de coca cola (sacrilegi) i un cafè, potser rebentaré de l'estómac però almenys no m'adormiré. No m'ho penso ni un moment més i al cap d'uns minuts ja estic fent la primera de les moltes pujades que hi ha en aquesta ultima etapa, m'esperen ni més ni menys que 41km amb 2200+ en un tram en el que hi ha dificultat d'accés de transport públic i només et pots retirar per força major.
M'enganxo a en Yon, un caminador amb un ritme espectacular que em demostra que a vegades abusem de córrer, i que pots mantenir un ritme molt bo caminant, però com camina el coi de basc! En les pujades el perdo i apreto les dents i els pals per no desenganxar-me'n i a les baixades el recupero corrent. Amb aquesta distracció passo els 10'5km de molins, concretament 78, numerats de l'1 al 78 perquè et puguis distreure o obsessionar-te comptant-los tots i cada un d'ells. Per més inri afegeix-hi que estan repartits amb 7 cims amb el seu puja i baixa i més pelats que la meva calva. Sort que em distrec perquè n'hi ha per perdre els nervis.
Acabem la zona dels molins i a les últimes pujades deixo el basc forçut que vagi a les seves, ja he apretat prou les dents i crec que necessito baixar una marxa. Me'n dono compte de que baixo de la barrera psicològica dels 20km, una distància fàcil si no fós perquè ja en porto 80 a les cames. Però això m'anima... Arribo a la base de l'Aitzkorri on hi ha un avituallament, vaig una mica tocat de forces però em noto les cames en plena forma així que paro 10 minuts i menjo, de fet menjo molt... deuria tenir molta gana i sed perquè no paro d'engullir compulsivament meló i sindria. Al cap d'un moment ja estic enfilant els 2km picats que hi han fins al cim del mític Aitzkorri. Pujo a bon ritme, potser gràcies al meló, potser gràcies a la felicitat que tinc d'acostar-me a l'ultim punt alt de la cursa, em paro un moment per disfrutar del magnífic paisatge que m'ofereix aquesta muntanya i amb sensació d'estar fresc com una rosa començo a fer la baixada. Queden 10km principalment de baixada, uns quants d'ells amb un terreny molt tècnic, però em sento molt bé de cames i puc baixar amb molta facilitat, adelantant uns quants corredors. L'arribada al poble és per una pista llarga, però on no deixo de córrer, i és que ja sento la gent com crida, i encara corro més! que bé que em sento! quina felicitat! Al poble hi ha moltíssima gent, centenars, tothom cridant a cada corredor que arriba, passo un arc que em semblava que era el d'arribada, però el públic em crida que no...que encara n'hi ha un altre més enllà, després de creuar un altre carrer...collons, això no s'acaba mai! (creieu-me que potser surto a l'APM de ETB...) corro més altre cop i per fi ara sí passo l'arc d'arribada amb els pals ben amunt, senyal de victòria... he tornat a guanyar, però aquest cop la victòria és compartida: gràcies a la Montse i als nens per permetre'm fer això i empènyem a acabar, a l'Ester per aparèixer a tot arreu animant-nos, al meu germà, a tota la gent que ens ha animat de la manera més impressionant que he vist mai i gràcies a tots als psicòlegs esportius que mitjançant les xarxes socials heu fet aixecar-me els ànims que tenia per terra. Tots heu fet que tornés a creure en el que ja no creia, uns quants quilòmetres de la Hiru Haundiak 2014 són de tots vosaltres!
Salut i cames!

Cim de l'Aitzkorri

Camí de Cavalls, la volta a Menorca en 4 dies fent "runningturisme"

Ja feia temps que em rondava pel cap fer una ruta de varis dies a peu però no acabava de trobar ni la ruta ideal ni el moment oportú per fer-ho, fins que vaig conèixer la ruta de Camí de Cavalls. Em va cridar l’atenció el fet de fer una ruta circular a una illa, i el fet de que el problema logístic de carregar el material quedava solucionat ja que la gent de Camí de Cavalls 360º es cuidaven de portar el material per tal de que les úniques feines meves fossin córrer i disfrutar de l’illa. Em vaig plantejar fer la ruta en 4 jornades, amb una jornada de descans entremig per poder disfrutar d’un merescut repòs, ja que no val oblidar que eren, per sobre de tot, unes vacances. Però fer-ho en 4 jornades significava fer uns 50km diàris i no sabia com respondrien les meves cames. Al cap i a la fi un repte és un repte i d’això es tracta, entrenar i provar-me de cara a futures proves amb l’alicient afegit de disfrutar d’una de les millors illes del Mediterrani.

Arribo a Maó i després d’organitzar les coses i fer una petita volta de reconeixement em reuneixo amb la gent de Camí de Cavalls 360º per fer el brífing de la ruta i parlar de com organitzar les diferents etapes. És una jornada de reflexió i perquè no dir-ho, de nervis pensant en tot el que em queda per davant.

Etapa 1: Maó - Salines de Fornells (48,5km) 

Cala en Calderer

La sortida de Maó transcorre pel port i uns 5 quilòmetres d’asfalt fins a Sa Mesquida, allà agafo un corriol fins a Es Grau on comença un tram molt bonic per la zona del parc natural de s’Albufera ple de basses, ric en vegetació i aus i amb unes platges espectaculars, però encara és molt d’hora i l’aire fresc no acompanya a fer un bany. Després d’uns quants quilòmetres disfrutant d’aquest meravellós paratge arribo a la carretera que porta al far de Favàritx, decideixo desviar-me uns quilòmetres per anar a disfrutar les vistes de llevant, la veritat és que val molt la pena. 

A partir d’aquí el camí s’endinsa per zones de salines, conreus i pastures, alternat amb una mica d’asfalt per arribar al punt final de l’etapa. Ha sigut un dia dur, amb molta calor, i amb la sensació d’haver forçat una mica massa la màquina. Han sigut unes 7 hores i mitja de caminar i córrer amb unes quantes parades i la calor i el desgast m’han deixat força tocat. Toca menjar i dormir que l’endemà hi ha l’etapa més dura del camí.

Etapa 2: Salines de Fornells - Ciutadella (55,5km) 

En Joan de Camí de Cavalls 360º i la Montse 

Sembla que m’he recuperat bé. Les sensacions, en els primers quilòmetres són prou bones i no sembla que tingui ni les cames massa carregades ni l’estómac tocat, eureka! Avui serà una jornada llarga ja que, a part de ser l’etapa amb més quilòmetres i amb bastant desnivell, he quedat per fer sessió fotogràfica amb en Joan de Camí de Cavalls 360º i la Montse, que també farà el camí en 4 dies i amb la que coincideixo les 2 primeres jornades. La sessió fotogràfica la fem a la platja de Cavalleria, una platja espectacular i que marca el punt d’inici del tram més solitari i feréstec de l’illa. Després d’unes quantes fotos seguim cadescú al seu ritme, queda molt i no val a badar. Avui la tramuntana ha decidit bufar fort, i la veritat és que ho agraeixo ja que així refresca una mica, fa molta calor i l’aigua s’acaba massa ràpid! Puja i baixa, pedres, rocs, platges de pedres, platges de sorra, tot acompanyat d’un paisatge d’un verd molt verd si miro cap a l’interior i d’un blau molt blau si miro cap al mar i cap al cel. Amb aquesta companyia els quilòmetres passen molt ràpid, sé que com més solitari i feréstec és el lloc on corro més bé em sento, i avui estic disfrutant com un nen petit. Arribo a Cala Morell on cal carregar forces i aigua, allà em recorden que cal tenir precaució amb els turmells en el tram que m’espera, i no és per menys... 19 km amb molt poc desnivell però ple de rocs i sense pràcticament vegetació; això i la poca glucosa que ja em queda al cervell fa que no pari d’imaginar que corro per la lluna. Sort que algun turista que s’ha acostat a veure el far de Punta Nati em recorda que toco de peus a terra. Ara sí que ja s’acaba la llarga etapa uns 6km d’asfalt per arribar a Ciutadella on passaré un dia de descans per recuperar i fer el turista en aquesta ciutat tan bonica.

"La lluna" i al fons el far de Punta Nati

La Siebrig, l'endemà li esperaven 100km!

Etapa 3: Ciutadella - Migjorn (48,5km) 

Després d’un merescut dia de descans surto de Ciutadella traient-me la son de les orelles per un llarg tram d’asfalt, acompanyat del meu inseparable iPod on hi sona constantment el nou disc de les Oques Grasses. El sol comença a notar-se i això que és ben d’hora al matí, sort que la tramuntana segueix bufant tot i que més suau, però fa que córrer sigui una mica més còmode. Al cap d’uns quilòmetres arribo a una zona de platges espectaculars de sorra blanca, les vistes són magnífiques, i és un privilegi córrer per aquí. Segueixo per boscos de pins disfrutant d’alguna ombra, cala Macarella, Macarelleta... Aquí comparteixo uns quilòmetres corrent amb la Siebrig, una màquina que l’endemà correrà els 100km de la cursa del Camí de Cavalls amb 12h! La gent és molt valenta... Altre cop en solitari decideixo agafar la variant del sender Litoral a partir de Cala Mitjana per disfrutar d’unes de les millors platges del sud de la illa, tot i perdre’m en algun punt per intentar seguir camins inexistents que per mi eren evidents, cosa molt normal amb mi com ja saben els que em coneixen bé. Val la pena, i disfruto d’un merescut descans amb un bany per relaxar les cames i desinflamar una mica el tendó d’Aquil·les, que comença a queixar-se de l’esforç. Segueixo fins a Binigaus, on he de desfer una mica el GR per trobar el barranc de Binigaus que em portarà a Migjorn, però encara em tocarà fer uns quilòmetres de més ja que les fites no estan ben senyalitzades i m’equivoco de camí. Finalment arribo a Migjorn, a la casa de la Teresa, un lloc molt recomanable d’anar per sentir-se literalment com a casa. Un bon descans, lectura intensiva de Wonder i una petita visita pel poble amb parada obligatòria al super i a la fruiteria.

Etapa 4: Migjorn - Maó (55km)

Un clar exemple dels contrasts que ens ofereix Menorca

Començo el dia amb un fort dolor al tendó, que em fa dubtar sobre si aguantaré tants quilòmetres, a cada passa noto una punxada i m’estic obsessionant... toca desconectar del dolor i la millor manera és posar música i cantar fort, sort que en aquesta època l’illa està tranquil·la... La qüestió és que el remei funciona i al cap d’uns quilòmetres el dolor es converteix en una molèstia que no impedeix que pugui córrer bé i disfrutar del que faig. Desfaig el barranc de Binigaus, per un moment no sé si estic a Menorca o a la plana, ja que és un barranc feréstec i humit, i és que un dels encants d’aquesta illa són els contrasts de paisatge, i aquí queda més que clar. Arribo a la platja i començo a resseguir la costa amb algun tram de puja i baixa atravessant barrancs. M’endinso a la zona més poblada de l’illa i atravessant urbanitzacions, pobles i algun tram d’asfalt, arribo finalment al port de Maó amb una sensació inexplicable de victòria després d’haver donat la volta completa a la illa en 4 dies. Mans enlaire i foto de rigor a l’arribada! Ho he aconseguit, he superat les dificultats, però sempre mirant endavant, un reflex del que és la vida. Avui toca celebració i una merescuda pomada per brindar sol pel que m’ha ofert aquesta petita gran illa de la que m’he enamorat bojament. Ens tornarem a veure Menorca, segur!

Pels camins dels matxos 2014. Una lliçó per aprendre, i un premi al patiment

Porto setmanes amb l'escrit dels matxos a mitges...necessitava païr tot el que havia passat en aquesta cursa i saber el perquè del gust agredolç que em va deixar. Si hi ha una cosa que he entès durant aquests anys de passejar-me per les muntanyes és que he de disfrutar de cada moment, de cada passa, de cada cursa, i la sensació d'acabar la NOSTRA cursa sense haver-la disfrutat del tot em va deixar una mica trist. Us intentaré explicar com va anar tot...
Després de la Vall del Congost i de recuperar-me de la ruptura muscular a la cuixa sacrificant els entrenaments que havia de fer durant 3 setmanes, arriba el primer plat fort de la temporada, amb la sensació de no haver fet els deures últimament però de portar la lliçó apresa des de fa temps... Els dies abans de la cursa faig un repàs mental: saderra, bellmunt, salt del molí, salgueda, curull, collada de sant bartomeu, tussells, bracons, pla de la vola, cabrera, pla de la vola, creu de salgueda, rabassola, serrat de sant pere, la redorta, coll de duet, castell de Torelló i Torelló, total: 12 segons per dir-ho, és ràpid! per molt que coneguem la dificultat d'aquesta ruta un tendeix a simplificar-la i pensar que és més fàcil i més senzilla del que realment és, primer error del dia! però tranquils, no va ser l'únic, ja veureu. Anem per parts...
4:45 a.m. sona el despertador, he passat una nit mogudeta ja que he corregut almenys 2 matxos durant la nit. No acostuma a passar que em posi nerviós abans d'una cursa, suposo que tinc bastant instaurat el xip de córrer per córrer i això fa que no tingui gens de pressió, però veig que els matxos em donen un punt de nerviosisme una mica inquietant, i és que és la nostra cursa cullons! quin gran dia ens espera! em trec la son de les orelles i en un tres i no res estic esmorzant les meves arxiconegudes paleomagdalenes energètiques, suc de taronja, figues i cafè sol. Avui em calço les Saucony Xodus 4, no m'acaben de convènçer ja que les trobo una mica feixugues i la plantilla se m'arruga en les baixades, però decideixo solventar aquest problema amb una mica de loctite i endavant les atxes.
6:10 a.m. arribem a la plaça a punt per la sortida, quin ambientàs! m'encanta trobar tantes cares conegudes abans de sortir: la gent de l'esportiu, de fanàtik, d'àgil, els cames de fusta, els caga's, els que no són de cap equip i com no, una abraçada a tots els que trobo de Fisio Bisaura. Aquest és dels millors moments del dia, no té preu veure les cares d'alegria de la gent.
Arrenca la cursa amb l'objectiu clar de reservar almenys fins a Bellmunt, de fet això és exactament el que ens proposem amb l'Isaac perquè l'any passat vam anar massa ràpid el primer tram. Tot i això agafem ritme i sense donar-nos compte arribem a Bellmunt amb pràcticament el mateix temps que l'any passat. A Bellmunt l'ambient ja és genial i ja començem a escoltar crits d'ànims i a veure cares conegudes.
De camí cap al salt del molí tot transcorre amb normalitat, però noto les cames una mica més carregades del normal i se'm comença a generar algun dubte sobre si serà un dia gaire bo per mi. L'Isaac m'agafa distància i no em veig en cor de seguir el seu ritme. Vaig amb la companyia d'algun membre del CAT, que són experts en guardar rocs a la faixa i mentre jo començo a treure el fetge per la boca en Marc, la Laura i en Toni parlen tranquil·lament com si encara no haguéssin començat a escalfar. Tinc en Planes trepitjant-me els talons i em fa saber que li va molt bé el ritme que estic portant, però jo no tinc tant clar que aquest ritme el pugui mantenir. Segon error, el ritme és massa alt!
Arribo a la Collada de Sant Bartomeu per sota el temps previst i enfilo cap al Puigsacalm amb bones sensacions i mantenint un bon ritme, però com sempre, baixant del Puigsacalm començen els problemes i se'm presenten les primeres rampes... patirem. Pujo al Tussells on la cara se'm comença a desencaixar i no penso ni aixecar els ulls del camí, sort que a dalt del Tussells en David Sala em recorda que de tant en tant s'ha de disfrutar del paisatge, som uns privilegiats!
Com cada any recupero durant la baixada del Tussells i durant el pas per la Grevolosa, però aquest any he patit una mica més degut a un parell de relliscades en el Tussells on se'm queda tot enrampat. A la Grevolosa corro àgil i ràpid dins el meu nivell de rapidesa i arribo al Pla de la Vola 15' per sota el temps de l'any passat, cosa que em fa pensar que puc assolir l'objectiu marcat de baixar de 9h. Quanta gent que hi ha! i jo amb poca glucosa al cervell segur que m'he descuidat de saludar a gent, perdoneu... Allà m'espera la familia, amics i l'Héctor que m'acompanyarà des d'allà fins a l'arribada. Començem la pujada a Cabrera i aquí començen els problemes seriosos... les rampes són contínues i fins i tot hi ha moments que camino i corro enrampat permanentment. Me n'adono que pràcticament no he menjat i que he begut molt poc, tercer error!
A dalt de Cabrera tinc molts dubtes de si podré continuar ja que hi ha moments que he de parar del dolor de les rampes, fins i tot un fotògraf molt oportú apareix en el moment màxim de rampa per immortalitzar el gran moment. Decideixo fer una baixada tranquila i parar a l'avituallament del pla de la Vola per intentar recuperar bé. Allà prenc la decisió de seguir, a poc a poc i anar fent, ja he perdut prou temps per perdre l'objectiu de les 9h i ara toca aguantar el patiment i demostrar-me a mi mateix que ho puc tirar endavant. I amb aquesta única idea al cap segueixo, com un senglar ferit per tal d'acostar-me quilòmetre a quilòmetre cap al meu objectiu final, acabar.
Disfruto i pateixo la tornada, amb algun moment de dolor, de rampes, de baixada d'energia, però amb la sensació d'anar molt millor que en el tram de Cabrera. A la creu de salgueda agafo a l'Isaac però necessita un descans, aquest any no acabarem junts, quina pena... Quan arribo a la Redorta vaig una mica tocat, però ja tinc clar que arribaré, menjo i bec molt i me n'adono que tinc una bona capacitat de patiment i de recuperació quan a la carena del castell de Torelló puc córrer a un ritme prou viu.
Sembla extrany, però quan ja ha passat el pitjor, un cop superat el Castell de Torelló i ben a prop de la línia d'arribada torno a passar moments crítics, però si no falta res! sort que l'Héctor i el meu cor m'obliguen a seguir endavant i a donar-ho tot fins a l'arribada.
Atravesso la línia d'arribada amb un temps de 9h18', 8' més que l'any passat però amb els braços enlaire, i és que he tornat a guanyar, he guanyat a les rampes, he guanyat al dolor, he guanyat al meu cap que m'havia abandonat feia bastants quilòmetres i he guanyat, un any més, a aquesta ruta tant exigent. Però tot i això la sensació que em queda és la d'haver estat massa pendent del rellotge i de no haver disfrutat el suficient de la ruta, i veig que no és el que busco, o sigui que de cara a la pròxima cursa toca fer els deures i tornar a disfrutar al 100% de cada moment, aquesta és la única raó per la que estic a la muntanya.
Salut i cames!

Marató de la Vall del Congost 2014, entrenament mental

5:30h ja hi tornem a ser, una altra cursa, un altre dia matinant i un altre esmorzar energètic, aquest cop un pastís de garrofes, suc de fruita, un tros de pa de figues i un cafè amb llet de soja, tot això juntament amb els suplements energètics de rigor ha d'assegurar-me que no em quedi sense energia almenys en els primers moments de la cursa, però costarà, i molt. Avui toca la marató de la VDC2014, aquest any ha entrat dins el calendari del campionat d'espanya de curses de muntanya, aquest fet és totalment indiferent pels pelacanyes com jo excepte per algun fet que cal tenir en compte:

1. que els controls de tall seràn més estrictes que mai
2. que fa il·lusió veure el ferro que hi ha a la primera línia, encara que sigui just abans de sortir i a l'entrega de premis
3. que fa il·lusió prendre part en una cursa d'un campionat oficial, cosa que probablement poques vegades faré degut a la meva condició ineludible de pelacanyes
4. que serà el primer i únic any que aquesta cursa sigui campionat d'espanya ja que l'any que vé serà campionat extranger... ens deixin votar o no...

7:00h després d'escalfar una mica ja estem situats a la línia de sortida. L'ambient és espectacular, des de la posició que estic situat només puc veure gent i més gent davant meu... mala sort, crec que ja fem tard per guanyar. Tret de sortida! ostres tu, pensava que sortiriem més ràpid, però ens entrabanquem els uns amb els altres i costa d'avançar de forma fluida, fins que sortim del carrer principal i podem començar a avançar-nos tranquil·lament.

El primer tram de la cursa transcorre per una pista per tal d'estirar el grup i que no es facin taps, però no és així, i quan arriba el primer corriol de pujada ja hi ha els primers taps de rigor, què hi farem... un cop als corriols cadescú es situa a la seva posició còmode, i adelantar es fa difícil a no ser que aprofitis els llocs complicats... i això mateix intento en la baixada de "les calçes negres" fent un dels famosos "culen bajens" made by Quico Soler quan el peu esquerre em queda clavat sota el cul fent un estirament brusc del quàdriceps en plena contracció excèntrica. El resultat d'aquest nefast incident és una lesió muscular que recordaré tota la cursa (i això que encara queden més de 35km) i que 2 dies després de la cursa encara recordaré cada cop que em vulgui aixecar o asseure a qualsevol lloc.

A partir d'aquí comença una cursa nova: una lluita constant amb el meu cap, demanant-me constantment d'abandonar, intentant focalitzar la meva atenció en el dolor que sento a cada passa, recordant-me tots els quilòmetres que falten per acabar i buscant dins el meu diccionari particular tots els sinònims de la paraula calvari. Lluito, guanyo a estones, perdo altres moments però aixeco el cap, busco distraccions, anulo tots aquests pensaments negatius que van apareixen una i altra vegada, i sense ni adonar-me'n estic arribant al final de la maleïda pujada del Purgatori on a part del cap crec que ja m'està abandonant el cos... però uns gels i uns aminoàcids crec que ajuden a superar aquest petit entrabanc. 

Acabo el Purgatori amb un estat bastant deplorable, però a l'avituallament de Bellver m'espera el meu motxiler particular, el meu germà, l'Ernest. Sort! allà la temptació de pujar a un cotxe dels que abandonen és molt gran, però l'Ernest savi com sempre em fa una lectura ràpida de la cursa "una baixadeta i ja només queden 10km, ja ho tens!" optimisme en estat pur, això és el que necessito! a part d'una mica d'aigua amb gas, menjar, un gel i una mica de glutamina. 

Finalment decideixo arrencar les arrels que ja havia començat a posar a aquest avituallament i començo com si fós una altra cursa, una cursa més conservadora, buscant que les cames destruïdes i el dolor de la cuixa esquerre aguantin fins al final. I així és... després d'atravessar el Congost decideixo enfocar la forta pujada a la Trona amb il·lusió (i què millor que beure una Voll per mantenir la il·lusió); d'aquesta manera la pujada es fa menys dura i sense adornar-me'n ja estic planejant dalt els cingles de Bertí, on sorpresa! encara puc córrer! el dolor és bastant important i a part de la cuixa ja noto les plantes dels peus molt adolorides; avui he decidit córrer amb les Brooks Pure Grit ja que el terreny estava sec, però a partir dels 30km són un calvari, potser havia d'haver optat per un calçat amb més protecció, m'ho hauré de replantejar...

Queden 3km de baixada tècnica arrossegant el meu cos adolorit i 1km aproximadament d'entrada al poble on cal posar bona cara per semblar que arribem sobrats (això és el que fa tothom no?), no arribo esprintant però almenys arribo dret i corrent mig coix, mig enrampat, però això sí, amb un somriure d'orella a orella i amb els braços ben alçats, senyal de victòria, i és que avui he guanyat, oi tant! he aconseguit superar les adversitats i guanyar al meu cap. I pels que us interessi el temps: un temps de pelacanyes, 6h21' però un temps de pelacanyes que em deixa molt bon regust.

Ara toca recuperar, que el pròxim objectiu està a la cantonada i el meu quàdriceps necessita uns dies de repòs... esperem que sigui ràpid.

Salut i cames!!!

Marató hivernal de Campdevànol. La temporada comença i de quina manera!

5:50 a.m. sona el despertador, ha sigut una nit molt plujosa, però miro per la finestra i veig que no hi ha un diluvi universal, aniré a Campdevànol! A aquesta hora tot és més difícil i més lent del normal, fins i tot posar-me els meus mitjons de dits injinji és un calvari (pels que no els coneixeu son més que recomanables). Toca esmorzar, i dic toca perquè per ganes no ho hagués fet, però hi ha d'haver substrat per correr una cursa, en els entrenaments els dejunis per adaptar són molt bons, però quan la cosa va en sèrio cal alimentar-se bé. El meu esmorzar ha sigut: 2 paleomagdalenes amb un gust que recorda al pastís de xocolata, boníssimes! (però que a les 6 del matí costen de passar, com tot...), un plàtan, un suc de taronja natural i un cafè sol, i algun suplement vitamínic per acabar-ho de complementar.
7:00 a.m. recollida de dorsals, l'ambient és el de les grans curses, amb una única diferència... avui tothom porta jaqueta impermeable o paraigues, i és que el ruixat és permanent i no para, pinten bastos... començem a sentir rumors de que la cursa es retallarà per la climatologia, ostres! quina putada!
7:30 a.m. al brifing ens confirmen que decideixen retallar la cursa, es farà un cim, la Cubil, els 3 restants no es faràn ja que hi ha molta neu i cal prendre precaucions. La marató quedarà retallada a 32km, 10km menys sembla que ho posen molt més fàcil, però 32km es poden fer molt llargs, cal tenir cap... això és el que penso...
8:00 a.m. tret de sortida! amb el temps d'espera he decidit canviar el goretex per un paravents senzill que no és impermeable, ja que ha parat de ploure i el meu cap diu que potser serà el millor...ja ho veurem! He decidit sortir amb pantaló curt, mitges protectores de tíbies, polaines raidlight (perfectes) i les saucony progrid xodus 4.0, un gran encert amb el terreny que hi havia avui, no convenia fer proves... les minimalistes es queden a casa.
Adrenalina a tope! un cop començem a fer els primers metres per l'asfalt ja no me'n recordo del que pensava quan no corria, i des del primer quilòmetre no em reservo... Compartim una bona estona amb en Marc Comella i l'Héctor Quintana, i una estoneta més curta però molt benvinguda amb l'Ernest Vinyeta, tots ells son uns cracks i una companyia bonissima. El ritme que finalment marca en Marc és impossible de seguir per mi, i a la pujada de la Cubil ens despengem i ja no el veurem fins a la línia d'arribada. Estàs en un gran nivell Marc!
Però parlem del calvari: un cop a dalt de la Cubil arribo xop, està nevant bastant i venta moltissim... les estic passant bastant putes! un cim de 2000m et pot fer ballar la padrina quan no vas suficientment equipat. Allà veig que ha sigut un encert total haver retallat la cursa ja que no sé si aguantaria gaire més amb aquestes condicions.
Un cop abandonem la neu la cursa segueix amb terreny moll, molta aigua, molt fang, unes quantes patinades sense conseqüències, les cames molt pesades degut al terreny i alguna rampa sense massa importància.
Total, 4:43h a un ritme mitjà de 8,88km/h, no està gens malament per les condicions que hi havien i per ser tot just al començament de la temporada. Cal seguir treballant però anem pel bon camí.
Ara toca seguir sumant quilòmetres i hores, que el pròxim objectiu està a tocar... Marató de muntanya de la Vall del Congost el dia 16 de Març, allà estarem, a totes!!!
Salut i cames!

Primer tret de sortida: La Hivernal de Campdevànol, 42km

Ja ho tenim a tocar! assegut al sofà, amb les cames cansades després d'un dia complet fent carrossa... però no hi ha res que no es pugui sol·lucionar amb una sèrie de coses...

1. Suc de fruites amb aminoàcids abans de sopar
2. Una bona dutxa (és una qüestió essencial després de fer carrossa, però no per recuperar, sinó per seguir compartint el llit amb la meva dona...)
3. Sopar: crema de bròquil, salmó amb alvocat, sèsam i una mica d'arròs blanc i maduixes i coco
4. Dormir (el que em deixin els nens, que normalment està entre molt poc i poc)
5. Un paleoesmorzar per tenir suficient energia per la cursa. En aquest cas he preparat unes paleomagdalenes energètiques, que es fan amb la mateixa massa del pastís de plàtan i garrofes però amb algun truc secret...que us revelaré. Aquí teniu!

Recepta paleomagdalenes energètiques:

300g de plàtans madurs

40g de farina de garrofes

30g de coco ratllat
4 ous ecològics

70g de mantega de coco (prèviament desfeta)

250g de farina d'ametlles

1 cullerada de postres de bicarbonat

una mica de sucre de canya integral / mel / estèvia (segons el gust)

1 mesura de proteïna en pols amb gust de xocolata (segons la marca comercial, uns 30g)

10g de L-glutamina en pols

• Triturar els plàtans, batre les clares d'ou a punt de neu.
• Batre els rovells d'ou en un bol, hi afegim la farina d'ametlles, la farina de garrofes, el bicarbonat, l'edulcorant si se n'utilitza, la proteïna i la L-glutamina. Afegim els plàtans i les clares d'ou.
• Untem els motlles que ens interessi utilitzar amb ghee (o mantega si no en tenim)
• Col·locar-ho al forn uns 30-40min a uns 175º i punxar-ho amb un escuradents per comprovar que s'ha cuit de dins.

Ja veieu, tot molt senzill... així preparo la cursa de demà. Però tot parlant de preparar...vaig a preparar les coses que encara no ho tinc a punt! Ja us explicaré com ha anat.

Bona nit!

La meva nova joguina. Mizuno Wave Evo Ferus

Els que em coneixeu o heu llegit alguna cosa del que escric ja sabeu que fa un temps que tinc la obsessió de buscar un calçat minimalista amb un drop baix i una mica de protecció... i finalment l'he trobat! després de provar aquest nou calçat amb diferents terrenys en 3 sortidetes diferents toca prendre nota dels seus punts forts i punts dèbils i treure les meves conclusions. Primer cal dir que a falta d'algú que em cedeixi calçat per provar segueixo arruinant-me amb les meves compres...però aquest cop he estat de sort i les he trobat al 50% de descompte (57,59€), us deixo l'enllaç per si a algú li fan gràcia, encara hi ha bastantes talles. Cliqueu aquí

Mizuno Wave Evo Ferus

La primera impressió és la de ser un calçat minimalista 100%, buscant la lleugeresa màxima de materials sobretot pel que fa al teixit de l'upper i taló, però sense escatimar amb materials en la sola. El resultat és un teixit sintètic molt fi que en alguna part poc reforçada té pinta de ser bastant fràgil i exposat a ruptures, ja ho anirem veient...

El teixit de la Mizuno és agradable però sembla fràgil

Pel que fa a la sola no deixa de sorprendre el dibuix que han fet... ho provarem. El que es veu a simple vista és que han buscat una sola més reforçada que altres minimalistes però amb unes línies de flexió perquè la sola de l'avantpeu sigui més flexible, bona idea.

un curiós dibuix de la sola

La Mizuno Wave Evo Ferus és un calçat amb una puntera bastant ample, que permet molta mobilitat de dits tant per caminar com per córrer. A l'hora de sortir a córrer cal cordar a consciència el calçat per no perdre estabilitat del peu ja que sinó balla una mica, un cop trobat el punt són molt còmodes, això sí, sobra longitud de cordó, un error comú però fàcil de solventar.

Un cop ben ajustades les sensacions amb aquest calçat son brutals, bon feedback del terreny, lleugera amortiguació suficient perquè no molestin les irregularitats del terreny, bona adherència en sec... però la cosa canvia en terrenys molls, i avui ho estava molt... uns corriols tècnics ben enfangats sempre posen a prova el calçat i amb aquest no ha sigut diferent: unes quantes relliscades sense conseqüències per saber com responen sempre van bé. Total, que és un calçat amb una bona adherència de la part anterior però amb una adherència nefasta a la part posterior, cosa que fa que a les baixades s'hagi de recolzar el peu pla i fins i tot amb el pes més aviat a la part anterior per no patinar. Però aquest és un problema més de la tècnica del corredor que del calçat en sí ja que si controles el recolzament el calçat manté una adherència bastant decent.

En resum us diré que penso que Mizuno ha posat el llistó molt alt amb aquest calçat. Sense saber el resultat que donarà de durabilitat a la llarga us diré que és una molt bona opció de calçat de minimalista pels corredors que s'inicien al minimalisme, per corredors minimalistes avançats que necessitin algun calçat més protegit per alguna ocasió concreta i com a calçat lleuger d'entrenament o d'esbarjo per corredors que no en volen ni sentir a parlar del minimalisme.

Crec que totes les marques tendiràn a buscar un calçat semblant a aquest: drop 0 o mínim, lleugeresa màxima i una bona protecció a la sola, i sinó el temps ho dirà, Mizuno segueix sent puntera.

Salut i cames!!!