- que els controls de tall seràn més estrictes que mai
- que fa il·lusió veure el ferro que hi ha a la primera línia, encara que sigui just abans de sortir i a l'entrega de premis
- que fa il·lusió prendre part en una cursa d'un campionat oficial, cosa que probablement poques vegades faré degut a la meva condició ineludible de pelacanyes
- que serà el primer i únic any que aquesta cursa sigui campionat d'espanya ja que l'any que vé serà campionat extranger... ens deixin votar o no...
El primer tram de la cursa transcorre per una pista per tal d'estirar el grup i que no es facin taps, però no és així, i quan arriba el primer corriol de pujada ja hi ha els primers taps de rigor, què hi farem... un cop als corriols cadescú es situa a la seva posició còmode, i adelantar es fa difícil a no ser que aprofitis els llocs complicats... i això mateix intento en la baixada de "les calçes negres" fent un dels famosos "culen bajens" made by Quico Soler quan el peu esquerre em queda clavat sota el cul fent un estirament brusc del quàdriceps en plena contracció excèntrica. El resultat d'aquest nefast incident és una lesió muscular que recordaré tota la cursa (i això que encara queden més de 35km) i que 2 dies després de la cursa encara recordaré cada cop que em vulgui aixecar o asseure a qualsevol lloc.
A partir d'aquí comença una cursa nova: una lluita constant amb el meu cap, demanant-me constantment d'abandonar, intentant focalitzar la meva atenció en el dolor que sento a cada passa, recordant-me tots els quilòmetres que falten per acabar i buscant dins el meu diccionari particular tots els sinònims de la paraula calvari. Lluito, guanyo a estones, perdo altres moments però aixeco el cap, busco distraccions, anulo tots aquests pensaments negatius que van apareixen una i altra vegada, i sense ni adonar-me'n estic arribant al final de la maleïda pujada del Purgatori on a part del cap crec que ja m'està abandonant el cos... però uns gels i uns aminoàcids crec que ajuden a superar aquest petit entrabanc.
Acabo el Purgatori amb un estat bastant deplorable, però a l'avituallament de Bellver m'espera el meu motxiler particular, el meu germà, l'Ernest. Sort! allà la temptació de pujar a un cotxe dels que abandonen és molt gran, però l'Ernest savi com sempre em fa una lectura ràpida de la cursa "una baixadeta i ja només queden 10km, ja ho tens!" optimisme en estat pur, això és el que necessito! a part d'una mica d'aigua amb gas, menjar, un gel i una mica de glutamina.
Finalment decideixo arrencar les arrels que ja havia començat a posar a aquest avituallament i començo com si fós una altra cursa, una cursa més conservadora, buscant que les cames destruïdes i el dolor de la cuixa esquerre aguantin fins al final. I així és... després d'atravessar el Congost decideixo enfocar la forta pujada a la Trona amb il·lusió (i què millor que beure una Voll per mantenir la il·lusió); d'aquesta manera la pujada es fa menys dura i sense adornar-me'n ja estic planejant dalt els cingles de Bertí, on sorpresa! encara puc córrer! el dolor és bastant important i a part de la cuixa ja noto les plantes dels peus molt adolorides; avui he decidit córrer amb les Brooks Pure Grit ja que el terreny estava sec, però a partir dels 30km són un calvari, potser havia d'haver optat per un calçat amb més protecció, m'ho hauré de replantejar...
Queden 3km de baixada tècnica arrossegant el meu cos adolorit i 1km aproximadament d'entrada al poble on cal posar bona cara per semblar que arribem sobrats (això és el que fa tothom no?), no arribo esprintant però almenys arribo dret i corrent mig coix, mig enrampat, però això sí, amb un somriure d'orella a orella i amb els braços ben alçats, senyal de victòria, i és que avui he guanyat, oi tant! he aconseguit superar les adversitats i guanyar al meu cap. I pels que us interessi el temps: un temps de pelacanyes, 6h21' però un temps de pelacanyes que em deixa molt bon regust.
Ara toca recuperar, que el pròxim objectiu està a la cantonada i el meu quàdriceps necessita uns dies de repòs... esperem que sigui ràpid.
Salut i cames!!!
