Com afrontar una cursa llarga i fracassar en l'intent

Si si... ho heu encertat! fracàs absolut! però ara toca treure conclusions, a veure si n'aprenem. Allà va!
Aquest cap de setmana passat hi havia l'arxiconeguda Matagalls-Montserrat, una marxa de resistència que m'havia marcat com a primer repte per començar a fer distància llarga amb el calçat minimalista. La cursa pintava bé, la motivació des de feia dies era bastant important, així com el meu convenciment d'afrontar-la amb el calçat minimalista tot i les opinions contràries d'altres companys i corredors més experimentats. Però tenia clar que era una opció personal, tenia ganes de viure en primera persona les sensacions amb un quilometratge tant gran (85km) i poder parlar amb propietat sobre aquest calçat en la llarga distància.

Al final em vaig decidir a calçar unes innov-8 trailroc 235, amb drop 0 i 6mm de gruix de sola, és a dir un calçat de muntanya totalment minimalista. Us dono la meva humil opinió sobre aquest calçat:

A favor:

• comoditat: és un calçat ample de puntera amb un teixit molt agradable, tant per portar-lo amb mitjó com sense (jo per tirades curtes sempre vaig sense mitjó, però per la MM vaig optar per utilitzar els injini)
• adherència: brutal. Pels terrenys que he corregut fins ara m'ha sorprès moltissim com s'agafen, de moment és el calçat minimalista amb el que m'he notat més segur
• protecció: és un punt a favor que pot tornar-se en contra... m'explico: el tac i el gruix que té et permet algun error, és a dir, no et claves tant les pedres i les irregularitats, però aquests errors a la llarga es paguen... ja us ho explicaré.
• durabilitat: suposo que serà un punt molt positiu. De moment porten uns 150-170km i estan intactes, sobretot de la sola.

En contra:

• feedback: en comparació amb altres calçats minimalistes notes menys les irregularitats del terreny, un cop acostumat a notar-ho es troba a faltar. Al no notar tant el terreny l'impacte amb el terra és major i personalment crec que les articulacions es carreguen més si no tens una tècnica molt bona amb el barefoot.

Comença la MM, els primers quilòmetres els començo a fer a ritme més o menys àgil (per mi), fins arribar a una llarga i pesada pista de baixada d'uns 10km fins a aiguafreda, allà he de córrer amb molta precaució per mantenir el ritme, esquivar les pedres i no talonejar. D'aiguafreda fins a coll de poses segueixo a un bon ritme i amb molt bones sensacions, caminant a les pujades i corrent de pla i baixades. A partir d'allà hi ha un tram de pujada i pla on segueixo amb bones sensacions, es fa fosc i he de començar a utilitzar el llum del frontal. A partir d'aquí comença el calvari, hi ha una llarga baixada que m'obliga a posar els 5 sentits per saber on trepitjo i a frenar l'inèrcia de la baixada. Ja noto de seguida que les sensacions son molt dolentes, em carrego molt de cames, em noto els turmells carregats i sobretot el meu genoll dret (operat 3 vegades), ALARMA! paro, em trec les pedres de dins el calçat, segueixo, perdo el ritme... tot això fa que el meu cap començi a pensar massa, i això és el pitjor que es pot fer. Arribo a Sant Llorenç Savall amb moltes ganes de fer una parada però amb el convençiment de seguir encara que sigui a ritme de tortuga, la cursa m'està agradant tot i les pèssimes pistes de baixada. M'unto el genoll de radio salil, menjo, bec, m'assec uns minuts i truco a la mestressa per dir-li com estic, que no pateixi i que tardaré més del compte. Però un cop m'aixeco i començo a trotar altre cop m'adono de seguida que no podré, el dolor al genoll és bastant important i tampoc me la vull jugar, o sigui que decideixo abandonar. Em sap molt greu deixar una cursa a mitges, reconèixer que una cursa et guanya mai és fàcil, però vist amb perspectiva era el més encertat. Han estat 46'5km amb calçat minimalista, que no està gens malament, però haurem de seguir treballant de valent si vull acabar fent alguna cursa llarga amb aquest calçat.

Us resumeixo els errors que he comès i el que m'ha ensenyat aquesta MM 2013:

• Va ser un error pensar que si podia fer 30-35km amb les minimalistes podria aguantar-ne 85
• Crec que a les curses que tenen una part que transcorre durant la nit es fa molt més difícil seguir mantenint una bona tècnica barefoot ja que les irregularitats del terreny no es veuen bé
• Hauria d'haver tingut un calçat de recanvi a prop per canviar-lo de seguida que vaig començar a tenir males sensacions
• Les pistes ràpides i llargues de baixada són un problema pel calçat minimalista
• A mesura que vas perdent les forçes vas perdent també la tècnica de córrer, i el calçat minimalista no et permet masses errors
• L'any que vé hi torno, m'emprenya haver-me d'esperar un any per repetir una cursa en que he fallat, però encara hi haurà més ganes.
• De moment no estic preparat per fer tirades llargues amb aquest calçat, n'he de buscar un altre amb un drop mínim (amb el que em sento molt còmode) però amb més amortiguació, he de cuidar el meu genoll

N'hi va haver prou amb aquesta cursa recolzant malament per deformar el calçat, al perdre la força talonejava una mica i el peu dret m'anava endins, tècnicament es diria que feia una pronació excessiva del peu dret, això provocava al meu genoll una rotació interna excessiva amb un valgo (genoll endins) i per això se'm va acabar carregant. De moment necessito més protecció.

Es pot veure clarament la deformació del peu dret, fruit d'una mala tècnica
de cursa juntament amb la desalineació de la meva cama

No m'has guanyat! una retirada a temps és una victòria, i ens tornarem a veure les cares a la MM2014, amb més energies i més ganes que mai.

Fins aviat!

Ultratrail a la vista!!! i ara què?

Nois i noies, us anuncio que definitivament he perdut la xaveta... no sé si ha sigut culpa dels problemes de son que últimament m'obliguen a patir, degut a les influències de Scott Jurek (llenço la recomanació per qui encara no l'ha llegit: "córrer, menjar, viure" brutal!) o potser ha sigut una questió lògica per tal de posar-me a prova veient que no tinc massa problemes per aguantar hores caminant i corrent... realment no sé què ha sigut però he caigut a la temptació, m'he apuntat a la meva primera ultratrail! Mama por!
L'escollida ha sigut la UT serra del montsant i serà a l'Octubre, em va semblar que era una bona opció perquè tot i el seu llarg quilometratge (100km) no és alta muntanya i el desnivell tampoc és una bestiesa. A part d'això fa un temps vaig anar a seguir la ruta del trail per lliure amb el meu germà i em va agradar moltissim la zona i el terreny. Sigui com sigui ja estic apuntat. I per entrenar, sumar quilòmetres i córrer de nit també m'he apuntat a la Matagalls-Montserrat al setembre.
Però evidentment no faig aquesta entrada al blog només per explicar-vos el meu calendari, sinó que escric per explicar-vos els dubtes que se m'estan generant després d'apuntar-m'hi: què coi em calço als peus???
L'ultima vegada que em vaig posar un calçat amortiguat van ser pels matxos (Abril), des de llavors he fet tots els entrenaments amb calçat minimalista i fins i tot algun tram descalç, els meus peus aguanten bastant bé, però en sortides llargues amb calçats molt radicals he patit dolor i me n'he adonat que son una bona opció per sortides curtes-mitges, però que cal buscar una sol·lució per les sortides més llargues. Estic content com m'estan responent els peus però si em vull plantejar fer una cursa llarga hauria de protegir-los una mica més. Pel que fa a la musculatura és el que em fa patir menys, ja la tinc ben adaptada a la nova tècnica de córrer, i normalment no em suposa cap problema a l'hora de fer els meus entrenaments i sortides. Calçat minimalista amb protecció o calçat convencional volador? Heus aquí el meu dilema.
De fet, encara no he descubert del cert quina és la línia que diferencia el calçat considerat minimalista i el calçat convencional volador amb poc drop, algú em sap dir el límit de gruixudaria de la sola per considerar el calçat com a minimalista? En fi, us deixo vàries opcions que he posat sobre la taula per valorar per fer una UT: Brooks pure grit (drop 5mm, gruix 21-16mm), Mizuno Evo Ferus (drop 0mm, gruix 14mm), innov-8 trailroc 245 (drop 3mm, gruix 9-6mm), innov-8 trailroc 235 (drop 0mm, gruix 6mm), innov-8 rocklite 243 (drop 3mm, gruix 9-6mm), New Balance MT110 (drop 4mm, gruix 18-14mm), saucony kinvara tr (drop 3mm, gruix 16-13mm), Merrell mix master 2 (drop 4mm, gruix 16-12mm) o les salomon s-lab sense ultra (drop 4mm, gruix 13-9mm). Aniria bé tenir un patrocinador que em deixi provar els diferents models i així poder decidir de quina és la més apropiada i donar l'opinió de cada una (des d'aquí llenço la crida) però per una qüestió econòmica m'he de decidir per una i provar a veure què tal vaig. De moment ja he près la primera decisió: les innov-8 trailroc 235, un dels models més minimalistes dels que he dit, aniré fent quilòmetres i provant diferents terrenys i a veure si m'atreveixo a fer aquestes curses amb aquest calçat, ja us informaré.
Fins aviat!

Peus bruts

Després de temps utilitzant el calçat minimalista i treballant la tècnica per recolzar correctament, aquesta setmana vaig fer un pas més endavant: els meus primers quilòmetres corrent descalç. Si sóc sincer aquest fet ha sigut una casualitat obligada per una petita lesió que vaig patir la setmana passada al peu, corria amb les new balance minimus MT10 de 4mm de drop i el dolor augmentava de manera preocupant quilòmetre a quilòmetre, sobretot en els trams ràpids d'asfalt i pista. Això va fer que decidís provar de correr descalç en els trams d'asfalt i la sol·lució va ser tot un èxit! vaig poder acabar la volta de 19km sense problema ni dolor, alternant el calçat minimalista amb un parell de trams descalç. Van ser aproximadament uns 3-4km de barefoot amb unes sensacions brutals! Vaig aconseguir mantenir la tècnica barefoot en tot moment, amb un ritme bastant viu, no vaig tenir gens de dolor, fins i tot en el contacte amb alguna petita pedra que hi havia a l'asfalt, i no em vaig trobar gens forçat en cap moment, què més puc demanar? 

Al veure la foto del resultat de l'experiència me n'adono de com he canviat el recolzament que tenia temps enrere, la trepitjada ara és quasibé perfecte, amb un arc plantar molt marcat, resultat inequívoc de la feina ben feta. Anem pel bon camí!

Què coi! m'encanten els peus bruts!

Poc a poc i bona lletra

Els primers dubtes que s'et generen un cop tens un calçat minimalista a les mans son: i ara què faig? quan les porto? deixo d'anar amb el calçat que tenia fins ara?
Hi ha moltes raons que et poden portar a utilitzar calçat minimalista, i cada raó tindrà una progressió dins la seva lògica. Si penses utilitzar el calçat perquè has tingut una lesió i vols canviar la mecànica de córrer millor que hipotequis els teus entrenaments reduïnt-los i facis un canvi radical de calçat. Si, en canvi, decideixes utilitzar el calçat minimalista o córrer descalç per millorar la tècnica fes-ho combinant-lo amb el calçat amortiguat...
En el meu cas el canvi ha sigut una qüestió de convicció, tinc la certesa de que mecànicament la utilització d'aquest calçat m'ajudarà moltissim a millorar la meva trepitjada i a protegir una mica més les meves articulacions. A part d'això també hi ha un tema bucòlic ja que m'atrau molt el fet de notar-me cada cop més a prop del terra i el calçat minimalista em dona sensacions que fins ara no havia notat amb el calçat que utilitzava fins ara.
Com que el meu canvi de calçat no era molt urgent vaig decidir fer una progressió que em va semblar lògica i que us explico per si us pot ajudar a la vostra transició. Pels camins dels matxos era a l'Abril i no volia perdre volum d'entrenament, així, vaig decidir alternar els 2 tipus de calçats fins que passés la cursa, per després fer el canvi definitiu. I ho vaig fer de la següent manera:

• Setembre: començo a utilitzar esporàdicament i únicament per caminar un calçat minimalista més o menys radical. M'encanta la sensació sobretot quan camino per camins i corriols, però la sola llisa em juga alguna mala passada i faig més d'una caiguda de cul a terra.
• Novembre: començo a córrer amb calçat minimalista drop 0, terreny fàcil de muntanya, distàncies aproximades 6-10 km i 1 o 2 dies a la setmana. Els meus bessons començen a notar el canvi i les agulletes duren d'un entrenament al següent. Camino com un ànec i em costa aixecar-me del sofà. Crec que m'he passat...
• Desembre: segueixo amb els entrenaments 8-10km 1-2 dies a la setmana alternats amb el calçat amortiguat, corro principalment per pistes i senders senzills. M'atreveixo amb la sant silvestre de campdevànol on rebo els primers impactes importants als meus metatarsians. Acabo coix i gairebé m'adelanta el cotxe escombra. Fracàs! La lesió em durarà unes 2 setmanes aproximadament
• Gener: decideixo prendre'm uns dies de descans degut a la lesió i a problemes per trobar el calçat minimalista més adient per seguir amb els meus entrenaments perquè ja he trinxat les primeres de muntanya.
• Febrer: ja torno a tenir minimalistes de muntanya, ara toca tenir cap. Han caigut unes amb drop 4mm (ja us explicaré quan faci comparatives de calçat). Motivació a tope! però ara falta que m'aguantin els bessons. Començo a fer entrenaments de muntanya suaus, amb poc desnivell i de poc quilometratge amb les minimalistes. Mentrestant segueixo augmentant quilometratge amb les meves bambes amortiguades. Cau la primera marató de muntanya, la de Campdevànol.
• Març: segueixo alternant entrenaments amb les minimalistes, ja aguanto uns 15km sense problemes als bessons i començo a suportar bastant bé l'impacte amb les pedres. Ja no em noto gens forçat amb el canvi de tècnica i crec que cada cop estic corrent millor. La sort m'acompanya ja que encara em noto insegur a les baixades i alguna patinada m'hauria pogut costar una bona lesió, però de moment me n'escapo. Segueixo corrent curses amb les brooks i ja cau la segona marató de muntanya, ara és la de la Vall del Congost.
• Abril: entrenaments de 10-20km de muntanya amb les minimalistes, almenys 1 dia a la setmana. Segueixo portant calçat minimalista el dia a dia. S'acosten els Matxos, punt final de la meva relació esportiva amb les brooks, a partir d'aquí comença la part final de la transició al minimalisme.
• Maig: després d'un merescut repòs començo a córrer amb el calçat minimalista per muntanya amb desnivell i per zones planes d'asfalt i terra. Segueixo amb entrenaments de 10-20km, sense cap mena de dolor excepte el provocat per la contusió amb alguna pedra inesperada. Em noto segur i la sensació m'agrada. El dia a dia utilitzo minimalistes. Ja puc dir que he canviat completament el tipus de calçat, però ara queda la feinada de tornar a augmentar quilometratge i a veure com aguanten els meus peus. Pel que fa als bessons cap problema, això ja està superat.
• Juny: fins a dia d'avui he seguit exactament igual, de moment no he fet grans quilometratges i l'únic dubte que em queda és la resistència dels meus peus quan faci molts quilòmetres en terrenys agressius. Ara mateix puc córrer tranquilament per qualsevol camí o corriol sense haver de patir massa per les irregularitats i pedres. Una de les coses que m'ha agradat més és la consciència que agafes de com està el terreny, i la capacitat d'anticipació i correcció del recolzament del peu, és a dir, a part d'aprendre a córrer crec que estic aprenent a llegir el terreny i a adaptar-me a ell, genial!

Sé que tot just ara estic al començament d'un llarg camí cap al meu objectiu de córrer 100% amb calçat minimalista, però de moment les sensacions són molt bones i sobretot no hi ha hagut cap lesió important més enllà de problemes d'adaptació. Com podeu veure, una de les claus per fer la transició és molt i molt senzilla, però alhora difícil d'aplicar, i es diu paciència.

Seguiré amb la il·lusió del primer dia per tornar a fer entendre als meus peus que han de tocar de peus a terra. Us seguiré informant, mentrestant us desitjo molta salut!

Perquè calçat minimalista?

Córrer descalç té molts avantatges mecànics: menys impacte articular, més eficiència de la passa, reforç de la musculatura del peu, millora en la propiocepció... però val a dir que evidentment també té algun inconvenient. En futures entrades parlaré de les lesions relacionades al córrer descalç i a la mala tècnica corrent, però per això us haureu d'esperar una mica. Dins els inconvenients de córrer descalç n'hi ha un que és molt evident: la falta de protecció. Des de petits hem sobreprotegit el nostre peu, evitant que tingui contacte amb segons quin tipus de terra, evitant terres abrasius i únicament hem anat descalços en llocs molt còmodes per nosaltres. Això ha fet que tinguem una pell de la planta del peu que sembla la del culet d'un nadó, molt sensible i desprotegida.
Recordo fa un temps, quan em va començar a passar pel cap córrer descalç, un dia vaig intentar sortir a córrer per una pista de terra i grava. El resultat va ser nefast: el dolor de les petites pedres a la planta del meu peu era insuportable i l'experiència va durar únicament uns segons. Encara no coneixia el calçat minimalista o bé no li havia fet massa cas, i crec que deuria ser en aquest moment quan vaig començar a buscar el meu primer calçat.
El calçat minimalista ens ofereix una protecció de la planta del peu i més o menys tac per millorar l'adherència, però ens permet treballar la musculatura del nostre peu, treballar la propiocepció, millorar la nostra tècnica de la passa corrent. En definitiva, és una bona opció si no podem córrer descalç per falta de durícies a la planta del peu.
Hi ha molts factors que et poden fer decidir per començar a córrer descalç i amb calçat minimalista, en el meu cas és una questió de sensacions (m'encanta notar el que estic trepitjant) i una questió mecànica (necessito reforçar els meus peus i descarregar d'impacte el genoll). Hi ha gent que creu que és únicament una moda, i segurament hi ha una part dels corredors que opten per aquest calçat que ho fan per això, però la veritat és que el calçat minimalista et pot donar molts recursos fins i tot per utilitzar-lo esporàdicament en entrenaments curts o simplement per utilitzar-lo al dia a dia.
Després d'uns mesos d'utilitzar aquest calçat en alguns entrenaments i per caminar finalment m'he decidit fer la transició definitiva, això no vol dir que abandoni totalment el calçat amortiguat, però sí que intentaré adaptar-me a aquest calçat, i quan hi hagi alguna cursa de muntanya exigent probablement utilitzaré un calçat convencional, però en principi ja hauré canviat la tècnica de córrer. Ja us aniré explicant com va evolucionant.

Tot va començar fa uns quants anys

Siguent realistes en veritat la única raó per la que estic escribint aquest blog és perquè fa uns quants anys algú va decidir començar a caminar a 2 potes, i la cosa li va funcionar prou bé, i l'evolució va fer que aquest avanç persistís en el temps, fins als nostres dies. Això ens va permetre una sèrie d'avantatges davant dels altres primats: menys superfície d'exposició al sol, angle de visió més elevat i més eficiència energètica per tal de caminar i córrer, sense oblidar un avantatge també prou important que era tenir les mans lliures per tal de fer coses com per exemple escriure aquesta entrada al blog.

Poc a poc vam anar perfeccionant la màquina i el nostre peu va anar canviant la seva forma adaptant-se a la bipedestació. Actualment tenim un peu més estret, amb el dit gros situat paral·lel a la resta de dits, això ens diferencia de la resta de peus de primats que tenen uns dits grossos oponents, cosa que els permet agafar coses amb facilitat, és a dir, igual que els de les mans. Aquest peu estret i el dit curt i paral·lel a la resta de dits ens dona més facilitat per impulsar-nos i per mantenir l'equilibri. La contracció de la musculatura longitudinal del peu i sobretot del dit gros fa que puguem corregir el desequilibri del cos amb facilitat, cosa que dificilment farem si tanquem els nostres peus en un calçat molt rígid.

A part d'això tenim també una musculatura retromaleolar (que passa per darrera el turmell) que controla tant la posició lateral del peu com la tensió de l'arc plantar. Perquè ens entenguem, l'arc plantar seria una estructura elàstica preparada per amortiguar l'impacte del peu al terra quan aquest es situa pla i amb càrrega, si tenim una musculatura que no funciona correctament tindrem un arc plantar que no ens aguantarà i que no serà capaç d'amortiguar correctament.

Un altre avantatge del nostre peu és el tendó d'Aquil·les, un tendó llarg i resistent capaç de resistir grans tensions durant la contracció que fa per frenar la caiguda del taló al terra mentre correm. Tot i així, hem de tenir en compte que aquesta musculatura i aquest tendó no està acostumada a realitzar l'esforç que li requerirem quan començem a córrer descalç ja que es calcula que corrent així hi ha un 11% més de treball del tendó d'Aquil·les en l'impuls del peu. Això ens ha de fer pensar que si decidim optar per començar a córrer descalços o amb calçat minimalista haurem de fer un treball específic per tal d'adaptar la musculatura a aquest treball que li exigirem i així, evitar possibles lesions.

En definitiva, el nostre peu i la seva anatomia sembla que ja ens dona alguna pista del que és natural i de com hauriem de treballar, i potser caldria donar-li una oportunitat per fer el treball que està preparat per fer.

"Hem vist que les coses vives son massa improbables i massa meravellosament dissenyades per existir per casualitat"

Comencem a caminar

"Vols fer el favor de posar-te les sabates! que se t'embruten els peus!" crec que aquesta frase forma part tant de la meva infància com de la de la majoria de vosaltres. Una frase innocent però que va anar directe al nostre subconscient, amb suficient força com per aturar les ganes espontànies que teniem d'anar descalç.
Des de llavors, per la meva vida han passat bambes de tots colors i marques, sabates, sabatilles i botes (que en algun moment algú va dir als meus pares que anaven tant bé pels peus dels nens). Això va fer que els meus peus únicament toquéssin el terra molt de tant en tant.
Han passat molts anys des de llavors, molts anys sense deixar treballar els meus peus com ho han de fer. He tingut moltes lesions: esquinços recidius de turmells, dolors varis als genolls i malucs, problemes lumbars i sobretot un problema més seriós en el cartíleg d'un genoll, causat per un excés de compresió, que va acabar amb 3 intervencions quirúrgiques. No estic dient que aquestes lesions siguin per culpa de la feblesa dels meus peus, però segur que en major o menor mesura va ajudar.
No oblidaré mai el primer dia que em vaig proposar moure el dit petit del meu peu dret, vaig estar-hi molts dies, fixat en aquest objectiu, passant estones perdudes concentrat com si fós l'Ury Geller intentant doblegar una cullera. Temps després ja s'intuïa un lleuger moviment amb el dit petit, però el peu esquerre seguia igual, calia seguir treballant més.
Ostres! m'heu de perdonar. Tant pensar amb els peus se me n'havia anat del cap... no m'he presentat. Sóc l'Eduard i pels que no em coneixeu sóc fisioterapeuta. Precisament van ser els estudis de fisioteràpia els que em van començar a obrir els ulls, a mesura que adquiria més coneixaments d'anatomia i biomecànica més clar tenia que estava cometent un error empresonant els meus peus constantment dins un calçat. Vaig començar a anar descalç per casa i a recomanar a tothom que tenia problemes als turmells a fer-ho per tal d'estimular la seva musculatura del peu i els receptors tant de sensibilitat com els que ens ajuden a estabilitzar el peu. Vaig començar poc a poc a "barallar-me" amistosament amb els pares perquè deixin anar descalços als nens per casa, és una bona manera de prevenir lesions, però algú pot pensar que tenir refredats i els peus bruts és un preu massa alt a pagar per prevenir lesions...
A títol personal me n'adonava que cada cop m'agradava més la sensació d'anar descalç, a part de la convicció professional que tinc que això ens aporta un benefici, la sensació de tocar de peus a terra m'encanta. Tot i així els moments de caminar descalç es limitaven a casa, a la platja on aprofitava a anar tot el dia descalç per tot arreu i en algun lloc on passés desapercebut; i és que evidentment quan vas descalç la gent et mira malament... i això em fa pensar en que hi ha coses en la nostra societat que no entenc, i és que ens podem vestir de qualsevol manera, portar qualsevol pentinat, cadenes, piercings, tatuatges, podem portar auriculars gegants o portar l'iphone amb la música perquè tothom escolti la música que escoltem... però anar descalços "fa raro". Per mi no deixa de ser si més no curiós.
El temps i les circumstàncies han fet que poc a poc cada dia estigui més concienciat en caminar descalç. Fa poc que soc usuari de calçat minimalista i dia a dia em reafirmo més en la meva postura.
L'objectiu d'aquest blog és molt senzill, m'agradaria explicar-vos coses relacionades a caminar i córrer descalç i amb calçat minimalista: experiències personals, explicacions més tècniques, opinions del calçat que vaig provant, exercicis, curiositats... en resum, el que em vagi passant pel cap i em vingui de gust, però amb el fil conductor dels nostres peus, a veure fins on em porten. M'agradaria que m'acompanyeu en aquest viatge, si hi esteu interessats i voleu compartir les vostres experiències podeu deixar comentaris, saber el que passa pels peus dels altres sempre és bo.
"un home no és només el que hi ha entre el cap i els peus"