Porto setmanes amb l'escrit dels matxos a mitges...necessitava païr tot el que havia passat en aquesta cursa i saber el perquè del gust agredolç que em va deixar. Si hi ha una cosa que he entès durant aquests anys de passejar-me per les muntanyes és que he de disfrutar de cada moment, de cada passa, de cada cursa, i la sensació d'acabar la NOSTRA cursa sense haver-la disfrutat del tot em va deixar una mica trist. Us intentaré explicar com va anar tot...
Després de la Vall del Congost i de recuperar-me de la ruptura muscular a la cuixa sacrificant els entrenaments que havia de fer durant 3 setmanes, arriba el primer plat fort de la temporada, amb la sensació de no haver fet els deures últimament però de portar la lliçó apresa des de fa temps... Els dies abans de la cursa faig un repàs mental: saderra, bellmunt, salt del molí, salgueda, curull, collada de sant bartomeu, tussells, bracons, pla de la vola, cabrera, pla de la vola, creu de salgueda, rabassola, serrat de sant pere, la redorta, coll de duet, castell de Torelló i Torelló, total: 12 segons per dir-ho, és ràpid! per molt que coneguem la dificultat d'aquesta ruta un tendeix a simplificar-la i pensar que és més fàcil i més senzilla del que realment és, primer error del dia! però tranquils, no va ser l'únic, ja veureu. Anem per parts...
4:45 a.m. sona el despertador, he passat una nit mogudeta ja que he corregut almenys 2 matxos durant la nit. No acostuma a passar que em posi nerviós abans d'una cursa, suposo que tinc bastant instaurat el xip de córrer per córrer i això fa que no tingui gens de pressió, però veig que els matxos em donen un punt de nerviosisme una mica inquietant, i és que és la nostra cursa cullons! quin gran dia ens espera! em trec la son de les orelles i en un tres i no res estic esmorzant les meves arxiconegudes paleomagdalenes energètiques, suc de taronja, figues i cafè sol. Avui em calço les Saucony Xodus 4, no m'acaben de convènçer ja que les trobo una mica feixugues i la plantilla se m'arruga en les baixades, però decideixo solventar aquest problema amb una mica de loctite i endavant les atxes.
6:10 a.m. arribem a la plaça a punt per la sortida, quin ambientàs! m'encanta trobar tantes cares conegudes abans de sortir: la gent de l'esportiu, de fanàtik, d'àgil, els cames de fusta, els caga's, els que no són de cap equip i com no, una abraçada a tots els que trobo de Fisio Bisaura. Aquest és dels millors moments del dia, no té preu veure les cares d'alegria de la gent.
Arrenca la cursa amb l'objectiu clar de reservar almenys fins a Bellmunt, de fet això és exactament el que ens proposem amb l'Isaac perquè l'any passat vam anar massa ràpid el primer tram. Tot i això agafem ritme i sense donar-nos compte arribem a Bellmunt amb pràcticament el mateix temps que l'any passat. A Bellmunt l'ambient ja és genial i ja començem a escoltar crits d'ànims i a veure cares conegudes.
De camí cap al salt del molí tot transcorre amb normalitat, però noto les cames una mica més carregades del normal i se'm comença a generar algun dubte sobre si serà un dia gaire bo per mi. L'Isaac m'agafa distància i no em veig en cor de seguir el seu ritme. Vaig amb la companyia d'algun membre del CAT, que són experts en guardar rocs a la faixa i mentre jo començo a treure el fetge per la boca en Marc, la Laura i en Toni parlen tranquil·lament com si encara no haguéssin començat a escalfar. Tinc en Planes trepitjant-me els talons i em fa saber que li va molt bé el ritme que estic portant, però jo no tinc tant clar que aquest ritme el pugui mantenir. Segon error, el ritme és massa alt!
Arribo a la Collada de Sant Bartomeu per sota el temps previst i enfilo cap al Puigsacalm amb bones sensacions i mantenint un bon ritme, però com sempre, baixant del Puigsacalm començen els problemes i se'm presenten les primeres rampes... patirem. Pujo al Tussells on la cara se'm comença a desencaixar i no penso ni aixecar els ulls del camí, sort que a dalt del Tussells en David Sala em recorda que de tant en tant s'ha de disfrutar del paisatge, som uns privilegiats!
Com cada any recupero durant la baixada del Tussells i durant el pas per la Grevolosa, però aquest any he patit una mica més degut a un parell de relliscades en el Tussells on se'm queda tot enrampat. A la Grevolosa corro àgil i ràpid dins el meu nivell de rapidesa i arribo al Pla de la Vola 15' per sota el temps de l'any passat, cosa que em fa pensar que puc assolir l'objectiu marcat de baixar de 9h. Quanta gent que hi ha! i jo amb poca glucosa al cervell segur que m'he descuidat de saludar a gent, perdoneu... Allà m'espera la familia, amics i l'Héctor que m'acompanyarà des d'allà fins a l'arribada. Començem la pujada a Cabrera i aquí començen els problemes seriosos... les rampes són contínues i fins i tot hi ha moments que camino i corro enrampat permanentment. Me n'adono que pràcticament no he menjat i que he begut molt poc, tercer error!
A dalt de Cabrera tinc molts dubtes de si podré continuar ja que hi ha moments que he de parar del dolor de les rampes, fins i tot un fotògraf molt oportú apareix en el moment màxim de rampa per immortalitzar el gran moment. Decideixo fer una baixada tranquila i parar a l'avituallament del pla de la Vola per intentar recuperar bé. Allà prenc la decisió de seguir, a poc a poc i anar fent, ja he perdut prou temps per perdre l'objectiu de les 9h i ara toca aguantar el patiment i demostrar-me a mi mateix que ho puc tirar endavant. I amb aquesta única idea al cap segueixo, com un senglar ferit per tal d'acostar-me quilòmetre a quilòmetre cap al meu objectiu final, acabar.
Disfruto i pateixo la tornada, amb algun moment de dolor, de rampes, de baixada d'energia, però amb la sensació d'anar molt millor que en el tram de Cabrera. A la creu de salgueda agafo a l'Isaac però necessita un descans, aquest any no acabarem junts, quina pena... Quan arribo a la Redorta vaig una mica tocat, però ja tinc clar que arribaré, menjo i bec molt i me n'adono que tinc una bona capacitat de patiment i de recuperació quan a la carena del castell de Torelló puc córrer a un ritme prou viu.
Sembla extrany, però quan ja ha passat el pitjor, un cop superat el Castell de Torelló i ben a prop de la línia d'arribada torno a passar moments crítics, però si no falta res! sort que l'Héctor i el meu cor m'obliguen a seguir endavant i a donar-ho tot fins a l'arribada.
Atravesso la línia d'arribada amb un temps de 9h18', 8' més que l'any passat però amb els braços enlaire, i és que he tornat a guanyar, he guanyat a les rampes, he guanyat al dolor, he guanyat al meu cap que m'havia abandonat feia bastants quilòmetres i he guanyat, un any més, a aquesta ruta tant exigent. Però tot i això la sensació que em queda és la d'haver estat massa pendent del rellotge i de no haver disfrutat el suficient de la ruta, i veig que no és el que busco, o sigui que de cara a la pròxima cursa toca fer els deures i tornar a disfrutar al 100% de cada moment, aquesta és la única raó per la que estic a la muntanya.
Salut i cames!
Després de la Vall del Congost i de recuperar-me de la ruptura muscular a la cuixa sacrificant els entrenaments que havia de fer durant 3 setmanes, arriba el primer plat fort de la temporada, amb la sensació de no haver fet els deures últimament però de portar la lliçó apresa des de fa temps... Els dies abans de la cursa faig un repàs mental: saderra, bellmunt, salt del molí, salgueda, curull, collada de sant bartomeu, tussells, bracons, pla de la vola, cabrera, pla de la vola, creu de salgueda, rabassola, serrat de sant pere, la redorta, coll de duet, castell de Torelló i Torelló, total: 12 segons per dir-ho, és ràpid! per molt que coneguem la dificultat d'aquesta ruta un tendeix a simplificar-la i pensar que és més fàcil i més senzilla del que realment és, primer error del dia! però tranquils, no va ser l'únic, ja veureu. Anem per parts...
4:45 a.m. sona el despertador, he passat una nit mogudeta ja que he corregut almenys 2 matxos durant la nit. No acostuma a passar que em posi nerviós abans d'una cursa, suposo que tinc bastant instaurat el xip de córrer per córrer i això fa que no tingui gens de pressió, però veig que els matxos em donen un punt de nerviosisme una mica inquietant, i és que és la nostra cursa cullons! quin gran dia ens espera! em trec la son de les orelles i en un tres i no res estic esmorzant les meves arxiconegudes paleomagdalenes energètiques, suc de taronja, figues i cafè sol. Avui em calço les Saucony Xodus 4, no m'acaben de convènçer ja que les trobo una mica feixugues i la plantilla se m'arruga en les baixades, però decideixo solventar aquest problema amb una mica de loctite i endavant les atxes.
6:10 a.m. arribem a la plaça a punt per la sortida, quin ambientàs! m'encanta trobar tantes cares conegudes abans de sortir: la gent de l'esportiu, de fanàtik, d'àgil, els cames de fusta, els caga's, els que no són de cap equip i com no, una abraçada a tots els que trobo de Fisio Bisaura. Aquest és dels millors moments del dia, no té preu veure les cares d'alegria de la gent.
Arrenca la cursa amb l'objectiu clar de reservar almenys fins a Bellmunt, de fet això és exactament el que ens proposem amb l'Isaac perquè l'any passat vam anar massa ràpid el primer tram. Tot i això agafem ritme i sense donar-nos compte arribem a Bellmunt amb pràcticament el mateix temps que l'any passat. A Bellmunt l'ambient ja és genial i ja començem a escoltar crits d'ànims i a veure cares conegudes.
De camí cap al salt del molí tot transcorre amb normalitat, però noto les cames una mica més carregades del normal i se'm comença a generar algun dubte sobre si serà un dia gaire bo per mi. L'Isaac m'agafa distància i no em veig en cor de seguir el seu ritme. Vaig amb la companyia d'algun membre del CAT, que són experts en guardar rocs a la faixa i mentre jo començo a treure el fetge per la boca en Marc, la Laura i en Toni parlen tranquil·lament com si encara no haguéssin començat a escalfar. Tinc en Planes trepitjant-me els talons i em fa saber que li va molt bé el ritme que estic portant, però jo no tinc tant clar que aquest ritme el pugui mantenir. Segon error, el ritme és massa alt!
Arribo a la Collada de Sant Bartomeu per sota el temps previst i enfilo cap al Puigsacalm amb bones sensacions i mantenint un bon ritme, però com sempre, baixant del Puigsacalm començen els problemes i se'm presenten les primeres rampes... patirem. Pujo al Tussells on la cara se'm comença a desencaixar i no penso ni aixecar els ulls del camí, sort que a dalt del Tussells en David Sala em recorda que de tant en tant s'ha de disfrutar del paisatge, som uns privilegiats!
Com cada any recupero durant la baixada del Tussells i durant el pas per la Grevolosa, però aquest any he patit una mica més degut a un parell de relliscades en el Tussells on se'm queda tot enrampat. A la Grevolosa corro àgil i ràpid dins el meu nivell de rapidesa i arribo al Pla de la Vola 15' per sota el temps de l'any passat, cosa que em fa pensar que puc assolir l'objectiu marcat de baixar de 9h. Quanta gent que hi ha! i jo amb poca glucosa al cervell segur que m'he descuidat de saludar a gent, perdoneu... Allà m'espera la familia, amics i l'Héctor que m'acompanyarà des d'allà fins a l'arribada. Començem la pujada a Cabrera i aquí començen els problemes seriosos... les rampes són contínues i fins i tot hi ha moments que camino i corro enrampat permanentment. Me n'adono que pràcticament no he menjat i que he begut molt poc, tercer error!
A dalt de Cabrera tinc molts dubtes de si podré continuar ja que hi ha moments que he de parar del dolor de les rampes, fins i tot un fotògraf molt oportú apareix en el moment màxim de rampa per immortalitzar el gran moment. Decideixo fer una baixada tranquila i parar a l'avituallament del pla de la Vola per intentar recuperar bé. Allà prenc la decisió de seguir, a poc a poc i anar fent, ja he perdut prou temps per perdre l'objectiu de les 9h i ara toca aguantar el patiment i demostrar-me a mi mateix que ho puc tirar endavant. I amb aquesta única idea al cap segueixo, com un senglar ferit per tal d'acostar-me quilòmetre a quilòmetre cap al meu objectiu final, acabar.Disfruto i pateixo la tornada, amb algun moment de dolor, de rampes, de baixada d'energia, però amb la sensació d'anar molt millor que en el tram de Cabrera. A la creu de salgueda agafo a l'Isaac però necessita un descans, aquest any no acabarem junts, quina pena... Quan arribo a la Redorta vaig una mica tocat, però ja tinc clar que arribaré, menjo i bec molt i me n'adono que tinc una bona capacitat de patiment i de recuperació quan a la carena del castell de Torelló puc córrer a un ritme prou viu.
Sembla extrany, però quan ja ha passat el pitjor, un cop superat el Castell de Torelló i ben a prop de la línia d'arribada torno a passar moments crítics, però si no falta res! sort que l'Héctor i el meu cor m'obliguen a seguir endavant i a donar-ho tot fins a l'arribada.
Atravesso la línia d'arribada amb un temps de 9h18', 8' més que l'any passat però amb els braços enlaire, i és que he tornat a guanyar, he guanyat a les rampes, he guanyat al dolor, he guanyat al meu cap que m'havia abandonat feia bastants quilòmetres i he guanyat, un any més, a aquesta ruta tant exigent. Però tot i això la sensació que em queda és la d'haver estat massa pendent del rellotge i de no haver disfrutat el suficient de la ruta, i veig que no és el que busco, o sigui que de cara a la pròxima cursa toca fer els deures i tornar a disfrutar al 100% de cada moment, aquesta és la única raó per la que estic a la muntanya.
Salut i cames!
