Gora Hiru Haundiak!

Buf! quins nervis! aquest cop el cuc de l'estómac s'està convertint en una anaconda! la veritat és que anar a fer 100km em provoca una espècie de sentiment barrejat de por i respecte. Per fi ha arribat el moment i l'Ernest i jo posem rumb a Araia, a Euskal Herria, on correrem una mítica; i és que és la 19ª edició d'una cursa que només fan cada 2 anys, 38 anys de tradició!
Arribem a Araia per passar el dia i prendre mesures de com anirà la cursa, de moment pinta bé: 1700 inscrits i un moviment considerable de gent recollint el dorsal durant tot el dia. Agafem el bus que ens portarà a Ondategi, punt de sortida d'una cursa lineal que ens ha de portar a pujar 3 de les muntanyes més emblemàtiques d'Euskal Herria, d'aquí ve el nom de Hiru Haundiak: els 3 grans.
Una de les coses que esperava més d'aquesta cursa era veure l'ambient que hi havia, ja sabem que al país basc hi ha molta tradició d'esports de muntanya i que són especialistes en convertir cada esdeveniment que fan amb una gran festa. I no em decepciona. Hi ha centenars de persones a tot arreu, corredors, familiars, gent que treu el cap al balcó i crida, gent que ha sortit al carrer expressament a les 12 de la nit per animar-nos a la sortida i que s'acumulen en els primers metres de la sortida del poble. Sortim de Ondategi, i quan sembla que ja deixem enrere el soroll de la gent animant, tornem a escoltar més crits que venen de Murua, un petit poble situat a 2km i que avui sembla que els hi passi el Tour per davant de casa. Quin ambientàs!
Començem a enfilar el primer gran, el Gorbea, el camí és llarg i amb pocs quilòmetres guanyem pràcticament 1000m de desnivell. Ja començem a bufar de valent, el ritme és força alt al principi i ens deixem portar per la filera de corredors amb frontal que van davant nostre. Estem arribant al cim del Gorbea i per un moment se'm posa la pell de gallina: centenars de persones a dalt al cim animant a tots els corredors, però si són 2 quarts de 2 de la nit!!!
Prenem el camí de baixada del Gorbea, és un camí amb molt desnivell i amb molta herba, gens perillós però que s'ha de prendre amb precaució quan es fa de nit, sobretot si et vols estalviar seure durant uns dies amb un flotador...

Passem per Ubidea i arribem a Otxandio on hi ha el primer control amb aliment sòlid, són gairebé les 4:00 a.m. i sembla que la gent encara no té pressa per anar a dormir. Les sensacions de moment són bones, crec que vaig una marxa per sota la que acostumo a posar i això és bo, estic bevent bé i menjant sovint, a veure si avui no em fa la guitza el meu estómac. Comença a clarejar i just als peus de l'Anboto ens esperen una colla que es veu que avui han canivat el bar per la muntanya i que m'ofereixen una cervesa a mitges que no puc despreciar (per educació)... sembla que els hi ha agradat ja que no paren de cridar TXAPELDUN!!! cosa que m'extranya en un primer moment perquè no porto txapela, però que entenc que deu ser algun crit victoriós. Sigui com sigui m'han fet un favoràs, per la cervesa i per ajudar-me a enfilar una mica més la forta pujada que ens ha de portar a l'Anboto.

Aquest any han decidit no pujar just al cim ja que es veu que hi havia molt perill tant en un pas estret com en la posterior baixada, així que arribem just per sota, en un coll on hi ha el control. Hi arribem just quan està sortint el sol i encara queda algun animal animant-nos dins el seu sac de dormir, a aquests sí que se'ls hi ha de dir txapeldun! quins cracks! La baixada a l'Anboto és paral·lela al camí per on hem pujat, cal prendre moltes precaucions ja que és una baixada molt tècnica, no tinc problemes perquè acostumo o moure'm prou bé en aquest terreny, però s'ha de reservar la musculatura que encara queden molts quilòmetres per davant. Per molt que em sapiga greu decideixo separar-me de l'Ernest, sembla que va una mica tocat muscularment i ni a ell ni a mi no ens convé anar a un ritme on no ens sentim còmodes. Decideixo començar a córrer una mica més però la pujada al Jarindo juntament amb l'arribada del matí començen a  fer-me perdre les energies, ja són quarts de 8 i començo a notar les primeres conseqüències: poques ganes de córrer, caigudes d'ulls i per sobre de tot notar que el cap m'abandona i comença a dubtar sobre si el que faig és el que m'agrada fer.
Arribo a Landa, en els últims quilòmetres m'he autoconvençut de que això no és el que busco, que no estic fet per això i que el millor que puc fer si no estic disfrutant és deixar-ho estar. M'assec al terra abatut, sense esma per seguir, només tinc ganes d'estirar-me i dormir. Decideixo esperar a l'Ernest, que abandonarà allà per problemes físics. Vull pujar al bus i marxar d'allà! Mentrestant per fer passar l'estona i no adormir-me faig ús de whatsapp i xarxes socials... què dieu? que això és perdre el temps?
Dissabte 9:30 a.m.
Whatsapps de la Montse:
-Aguanta, que has esperat molt per això
-Saps que això és cap, ho pots aguantar
-Pensa que ja has fet molt
-T'enviem un petó perquè tinguis molta força!
Facebook referent al missatge Si mai torno a pronunciar la paraula ultra foteu-me una bona òstia, quina p... son que tinc! Out of fuel... Moment de reflexió a Landa, km 59
TFM: Ni reflexions ni òsties, tira enllà!!!
II: Fuerteeee! Animo! Venga gora!
LP: Endavant, la son i les pàjares passen!
MOC: Sintonitza una altra emisora! Amunt!
JM: Va collons! Prohibit parar!
AM: Jajaja!millor no pensar tant...Ànims i gas!
ER: Edu, va que la setmana que vé estaré igual. Fot-li home. Menja bé i gassss!
JP: Calma i relax. Una coca cola ben freda i gas
EMS: Endavant!
JF: Gas edu! amb calma i anar tirant! Ànims crack que ja ho tens això!
MCS: Endavant!
CES: Tu pots!
NF: Va edu! Tu pots! Els baixons passen!

Què més es pot necessitar per trobar l'energia que s'ha perdut?
Gairebé una hora després d'haver-me deixat caure abatut al terra aconsegueixo fer el "click" al meu cervell per convençe'l de seguir. M'aixeco, em canvio les Saucony Xodus dures com unes pedres per les meves destrossades Brooks Pure Grid, relliscaré més, però que còmodes que son! agafo els pals per fer la segona meitat de la cursa descarregant l'esforç de les cames. M'acosto a l'avituallament i per sorpresa meva agafo 2 gots de coca cola (sacrilegi) i un cafè, potser rebentaré de l'estómac però almenys no m'adormiré. No m'ho penso ni un moment més i al cap d'uns minuts ja estic fent la primera de les moltes pujades que hi ha en aquesta ultima etapa, m'esperen ni més ni menys que 41km amb 2200+ en un tram en el que hi ha dificultat d'accés de transport públic i només et pots retirar per força major.
M'enganxo a en Yon, un caminador amb un ritme espectacular que em demostra que a vegades abusem de córrer, i que pots mantenir un ritme molt bo caminant, però com camina el coi de basc! En les pujades el perdo i apreto les dents i els pals per no desenganxar-me'n i a les baixades el recupero corrent. Amb aquesta distracció passo els 10'5km de molins, concretament 78, numerats de l'1 al 78 perquè et puguis distreure o obsessionar-te comptant-los tots i cada un d'ells. Per més inri afegeix-hi que estan repartits amb 7 cims amb el seu puja i baixa i més pelats que la meva calva. Sort que em distrec perquè n'hi ha per perdre els nervis.
Acabem la zona dels molins i a les últimes pujades deixo el basc forçut que vagi a les seves, ja he apretat prou les dents i crec que necessito baixar una marxa. Me'n dono compte de que baixo de la barrera psicològica dels 20km, una distància fàcil si no fós perquè ja en porto 80 a les cames. Però això m'anima... Arribo a la base de l'Aitzkorri on hi ha un avituallament, vaig una mica tocat de forces però em noto les cames en plena forma així que paro 10 minuts i menjo, de fet menjo molt... deuria tenir molta gana i sed perquè no paro d'engullir compulsivament meló i sindria. Al cap d'un moment ja estic enfilant els 2km picats que hi han fins al cim del mític Aitzkorri. Pujo a bon ritme, potser gràcies al meló, potser gràcies a la felicitat que tinc d'acostar-me a l'ultim punt alt de la cursa, em paro un moment per disfrutar del magnífic paisatge que m'ofereix aquesta muntanya i amb sensació d'estar fresc com una rosa començo a fer la baixada. Queden 10km principalment de baixada, uns quants d'ells amb un terreny molt tècnic, però em sento molt bé de cames i puc baixar amb molta facilitat, adelantant uns quants corredors. L'arribada al poble és per una pista llarga, però on no deixo de córrer, i és que ja sento la gent com crida, i encara corro més! que bé que em sento! quina felicitat! Al poble hi ha moltíssima gent, centenars, tothom cridant a cada corredor que arriba, passo un arc que em semblava que era el d'arribada, però el públic em crida que no...que encara n'hi ha un altre més enllà, després de creuar un altre carrer...collons, això no s'acaba mai! (creieu-me que potser surto a l'APM de ETB...) corro més altre cop i per fi ara sí passo l'arc d'arribada amb els pals ben amunt, senyal de victòria... he tornat a guanyar, però aquest cop la victòria és compartida: gràcies a la Montse i als nens per permetre'm fer això i empènyem a acabar, a l'Ester per aparèixer a tot arreu animant-nos, al meu germà, a tota la gent que ens ha animat de la manera més impressionant que he vist mai i gràcies a tots als psicòlegs esportius que mitjançant les xarxes socials heu fet aixecar-me els ànims que tenia per terra. Tots heu fet que tornés a creure en el que ja no creia, uns quants quilòmetres de la Hiru Haundiak 2014 són de tots vosaltres!
Salut i cames!

Cim de l'Aitzkorri

Camí de Cavalls, la volta a Menorca en 4 dies fent "runningturisme"

Ja feia temps que em rondava pel cap fer una ruta de varis dies a peu però no acabava de trobar ni la ruta ideal ni el moment oportú per fer-ho, fins que vaig conèixer la ruta de Camí de Cavalls. Em va cridar l’atenció el fet de fer una ruta circular a una illa, i el fet de que el problema logístic de carregar el material quedava solucionat ja que la gent de Camí de Cavalls 360º es cuidaven de portar el material per tal de que les úniques feines meves fossin córrer i disfrutar de l’illa. Em vaig plantejar fer la ruta en 4 jornades, amb una jornada de descans entremig per poder disfrutar d’un merescut repòs, ja que no val oblidar que eren, per sobre de tot, unes vacances. Però fer-ho en 4 jornades significava fer uns 50km diàris i no sabia com respondrien les meves cames. Al cap i a la fi un repte és un repte i d’això es tracta, entrenar i provar-me de cara a futures proves amb l’alicient afegit de disfrutar d’una de les millors illes del Mediterrani.

Arribo a Maó i després d’organitzar les coses i fer una petita volta de reconeixement em reuneixo amb la gent de Camí de Cavalls 360º per fer el brífing de la ruta i parlar de com organitzar les diferents etapes. És una jornada de reflexió i perquè no dir-ho, de nervis pensant en tot el que em queda per davant.

Etapa 1: Maó - Salines de Fornells (48,5km) 

Cala en Calderer

La sortida de Maó transcorre pel port i uns 5 quilòmetres d’asfalt fins a Sa Mesquida, allà agafo un corriol fins a Es Grau on comença un tram molt bonic per la zona del parc natural de s’Albufera ple de basses, ric en vegetació i aus i amb unes platges espectaculars, però encara és molt d’hora i l’aire fresc no acompanya a fer un bany. Després d’uns quants quilòmetres disfrutant d’aquest meravellós paratge arribo a la carretera que porta al far de Favàritx, decideixo desviar-me uns quilòmetres per anar a disfrutar les vistes de llevant, la veritat és que val molt la pena. 

A partir d’aquí el camí s’endinsa per zones de salines, conreus i pastures, alternat amb una mica d’asfalt per arribar al punt final de l’etapa. Ha sigut un dia dur, amb molta calor, i amb la sensació d’haver forçat una mica massa la màquina. Han sigut unes 7 hores i mitja de caminar i córrer amb unes quantes parades i la calor i el desgast m’han deixat força tocat. Toca menjar i dormir que l’endemà hi ha l’etapa més dura del camí.

Etapa 2: Salines de Fornells - Ciutadella (55,5km) 

En Joan de Camí de Cavalls 360º i la Montse 

Sembla que m’he recuperat bé. Les sensacions, en els primers quilòmetres són prou bones i no sembla que tingui ni les cames massa carregades ni l’estómac tocat, eureka! Avui serà una jornada llarga ja que, a part de ser l’etapa amb més quilòmetres i amb bastant desnivell, he quedat per fer sessió fotogràfica amb en Joan de Camí de Cavalls 360º i la Montse, que també farà el camí en 4 dies i amb la que coincideixo les 2 primeres jornades. La sessió fotogràfica la fem a la platja de Cavalleria, una platja espectacular i que marca el punt d’inici del tram més solitari i feréstec de l’illa. Després d’unes quantes fotos seguim cadescú al seu ritme, queda molt i no val a badar. Avui la tramuntana ha decidit bufar fort, i la veritat és que ho agraeixo ja que així refresca una mica, fa molta calor i l’aigua s’acaba massa ràpid! Puja i baixa, pedres, rocs, platges de pedres, platges de sorra, tot acompanyat d’un paisatge d’un verd molt verd si miro cap a l’interior i d’un blau molt blau si miro cap al mar i cap al cel. Amb aquesta companyia els quilòmetres passen molt ràpid, sé que com més solitari i feréstec és el lloc on corro més bé em sento, i avui estic disfrutant com un nen petit. Arribo a Cala Morell on cal carregar forces i aigua, allà em recorden que cal tenir precaució amb els turmells en el tram que m’espera, i no és per menys... 19 km amb molt poc desnivell però ple de rocs i sense pràcticament vegetació; això i la poca glucosa que ja em queda al cervell fa que no pari d’imaginar que corro per la lluna. Sort que algun turista que s’ha acostat a veure el far de Punta Nati em recorda que toco de peus a terra. Ara sí que ja s’acaba la llarga etapa uns 6km d’asfalt per arribar a Ciutadella on passaré un dia de descans per recuperar i fer el turista en aquesta ciutat tan bonica.

"La lluna" i al fons el far de Punta Nati

La Siebrig, l'endemà li esperaven 100km!

Etapa 3: Ciutadella - Migjorn (48,5km) 

Després d’un merescut dia de descans surto de Ciutadella traient-me la son de les orelles per un llarg tram d’asfalt, acompanyat del meu inseparable iPod on hi sona constantment el nou disc de les Oques Grasses. El sol comença a notar-se i això que és ben d’hora al matí, sort que la tramuntana segueix bufant tot i que més suau, però fa que córrer sigui una mica més còmode. Al cap d’uns quilòmetres arribo a una zona de platges espectaculars de sorra blanca, les vistes són magnífiques, i és un privilegi córrer per aquí. Segueixo per boscos de pins disfrutant d’alguna ombra, cala Macarella, Macarelleta... Aquí comparteixo uns quilòmetres corrent amb la Siebrig, una màquina que l’endemà correrà els 100km de la cursa del Camí de Cavalls amb 12h! La gent és molt valenta... Altre cop en solitari decideixo agafar la variant del sender Litoral a partir de Cala Mitjana per disfrutar d’unes de les millors platges del sud de la illa, tot i perdre’m en algun punt per intentar seguir camins inexistents que per mi eren evidents, cosa molt normal amb mi com ja saben els que em coneixen bé. Val la pena, i disfruto d’un merescut descans amb un bany per relaxar les cames i desinflamar una mica el tendó d’Aquil·les, que comença a queixar-se de l’esforç. Segueixo fins a Binigaus, on he de desfer una mica el GR per trobar el barranc de Binigaus que em portarà a Migjorn, però encara em tocarà fer uns quilòmetres de més ja que les fites no estan ben senyalitzades i m’equivoco de camí. Finalment arribo a Migjorn, a la casa de la Teresa, un lloc molt recomanable d’anar per sentir-se literalment com a casa. Un bon descans, lectura intensiva de Wonder i una petita visita pel poble amb parada obligatòria al super i a la fruiteria.

Etapa 4: Migjorn - Maó (55km)

Un clar exemple dels contrasts que ens ofereix Menorca

Començo el dia amb un fort dolor al tendó, que em fa dubtar sobre si aguantaré tants quilòmetres, a cada passa noto una punxada i m’estic obsessionant... toca desconectar del dolor i la millor manera és posar música i cantar fort, sort que en aquesta època l’illa està tranquil·la... La qüestió és que el remei funciona i al cap d’uns quilòmetres el dolor es converteix en una molèstia que no impedeix que pugui córrer bé i disfrutar del que faig. Desfaig el barranc de Binigaus, per un moment no sé si estic a Menorca o a la plana, ja que és un barranc feréstec i humit, i és que un dels encants d’aquesta illa són els contrasts de paisatge, i aquí queda més que clar. Arribo a la platja i començo a resseguir la costa amb algun tram de puja i baixa atravessant barrancs. M’endinso a la zona més poblada de l’illa i atravessant urbanitzacions, pobles i algun tram d’asfalt, arribo finalment al port de Maó amb una sensació inexplicable de victòria després d’haver donat la volta completa a la illa en 4 dies. Mans enlaire i foto de rigor a l’arribada! Ho he aconseguit, he superat les dificultats, però sempre mirant endavant, un reflex del que és la vida. Avui toca celebració i una merescuda pomada per brindar sol pel que m’ha ofert aquesta petita gran illa de la que m’he enamorat bojament. Ens tornarem a veure Menorca, segur!