Perquè calçat minimalista?

Córrer descalç té molts avantatges mecànics: menys impacte articular, més eficiència de la passa, reforç de la musculatura del peu, millora en la propiocepció... però val a dir que evidentment també té algun inconvenient. En futures entrades parlaré de les lesions relacionades al córrer descalç i a la mala tècnica corrent, però per això us haureu d'esperar una mica. Dins els inconvenients de córrer descalç n'hi ha un que és molt evident: la falta de protecció. Des de petits hem sobreprotegit el nostre peu, evitant que tingui contacte amb segons quin tipus de terra, evitant terres abrasius i únicament hem anat descalços en llocs molt còmodes per nosaltres. Això ha fet que tinguem una pell de la planta del peu que sembla la del culet d'un nadó, molt sensible i desprotegida.
Recordo fa un temps, quan em va començar a passar pel cap córrer descalç, un dia vaig intentar sortir a córrer per una pista de terra i grava. El resultat va ser nefast: el dolor de les petites pedres a la planta del meu peu era insuportable i l'experiència va durar únicament uns segons. Encara no coneixia el calçat minimalista o bé no li havia fet massa cas, i crec que deuria ser en aquest moment quan vaig començar a buscar el meu primer calçat.
El calçat minimalista ens ofereix una protecció de la planta del peu i més o menys tac per millorar l'adherència, però ens permet treballar la musculatura del nostre peu, treballar la propiocepció, millorar la nostra tècnica de la passa corrent. En definitiva, és una bona opció si no podem córrer descalç per falta de durícies a la planta del peu.
Hi ha molts factors que et poden fer decidir per començar a córrer descalç i amb calçat minimalista, en el meu cas és una questió de sensacions (m'encanta notar el que estic trepitjant) i una questió mecànica (necessito reforçar els meus peus i descarregar d'impacte el genoll). Hi ha gent que creu que és únicament una moda, i segurament hi ha una part dels corredors que opten per aquest calçat que ho fan per això, però la veritat és que el calçat minimalista et pot donar molts recursos fins i tot per utilitzar-lo esporàdicament en entrenaments curts o simplement per utilitzar-lo al dia a dia.
Després d'uns mesos d'utilitzar aquest calçat en alguns entrenaments i per caminar finalment m'he decidit fer la transició definitiva, això no vol dir que abandoni totalment el calçat amortiguat, però sí que intentaré adaptar-me a aquest calçat, i quan hi hagi alguna cursa de muntanya exigent probablement utilitzaré un calçat convencional, però en principi ja hauré canviat la tècnica de córrer. Ja us aniré explicant com va evolucionant.

Tot va començar fa uns quants anys

Siguent realistes en veritat la única raó per la que estic escribint aquest blog és perquè fa uns quants anys algú va decidir començar a caminar a 2 potes, i la cosa li va funcionar prou bé, i l'evolució va fer que aquest avanç persistís en el temps, fins als nostres dies. Això ens va permetre una sèrie d'avantatges davant dels altres primats: menys superfície d'exposició al sol, angle de visió més elevat i més eficiència energètica per tal de caminar i córrer, sense oblidar un avantatge també prou important que era tenir les mans lliures per tal de fer coses com per exemple escriure aquesta entrada al blog.

Poc a poc vam anar perfeccionant la màquina i el nostre peu va anar canviant la seva forma adaptant-se a la bipedestació. Actualment tenim un peu més estret, amb el dit gros situat paral·lel a la resta de dits, això ens diferencia de la resta de peus de primats que tenen uns dits grossos oponents, cosa que els permet agafar coses amb facilitat, és a dir, igual que els de les mans. Aquest peu estret i el dit curt i paral·lel a la resta de dits ens dona més facilitat per impulsar-nos i per mantenir l'equilibri. La contracció de la musculatura longitudinal del peu i sobretot del dit gros fa que puguem corregir el desequilibri del cos amb facilitat, cosa que dificilment farem si tanquem els nostres peus en un calçat molt rígid.

A part d'això tenim també una musculatura retromaleolar (que passa per darrera el turmell) que controla tant la posició lateral del peu com la tensió de l'arc plantar. Perquè ens entenguem, l'arc plantar seria una estructura elàstica preparada per amortiguar l'impacte del peu al terra quan aquest es situa pla i amb càrrega, si tenim una musculatura que no funciona correctament tindrem un arc plantar que no ens aguantarà i que no serà capaç d'amortiguar correctament.

Un altre avantatge del nostre peu és el tendó d'Aquil·les, un tendó llarg i resistent capaç de resistir grans tensions durant la contracció que fa per frenar la caiguda del taló al terra mentre correm. Tot i així, hem de tenir en compte que aquesta musculatura i aquest tendó no està acostumada a realitzar l'esforç que li requerirem quan començem a córrer descalç ja que es calcula que corrent així hi ha un 11% més de treball del tendó d'Aquil·les en l'impuls del peu. Això ens ha de fer pensar que si decidim optar per començar a córrer descalços o amb calçat minimalista haurem de fer un treball específic per tal d'adaptar la musculatura a aquest treball que li exigirem i així, evitar possibles lesions.

En definitiva, el nostre peu i la seva anatomia sembla que ja ens dona alguna pista del que és natural i de com hauriem de treballar, i potser caldria donar-li una oportunitat per fer el treball que està preparat per fer.

"Hem vist que les coses vives son massa improbables i massa meravellosament dissenyades per existir per casualitat"

Comencem a caminar

"Vols fer el favor de posar-te les sabates! que se t'embruten els peus!" crec que aquesta frase forma part tant de la meva infància com de la de la majoria de vosaltres. Una frase innocent però que va anar directe al nostre subconscient, amb suficient força com per aturar les ganes espontànies que teniem d'anar descalç.
Des de llavors, per la meva vida han passat bambes de tots colors i marques, sabates, sabatilles i botes (que en algun moment algú va dir als meus pares que anaven tant bé pels peus dels nens). Això va fer que els meus peus únicament toquéssin el terra molt de tant en tant.
Han passat molts anys des de llavors, molts anys sense deixar treballar els meus peus com ho han de fer. He tingut moltes lesions: esquinços recidius de turmells, dolors varis als genolls i malucs, problemes lumbars i sobretot un problema més seriós en el cartíleg d'un genoll, causat per un excés de compresió, que va acabar amb 3 intervencions quirúrgiques. No estic dient que aquestes lesions siguin per culpa de la feblesa dels meus peus, però segur que en major o menor mesura va ajudar.
No oblidaré mai el primer dia que em vaig proposar moure el dit petit del meu peu dret, vaig estar-hi molts dies, fixat en aquest objectiu, passant estones perdudes concentrat com si fós l'Ury Geller intentant doblegar una cullera. Temps després ja s'intuïa un lleuger moviment amb el dit petit, però el peu esquerre seguia igual, calia seguir treballant més.
Ostres! m'heu de perdonar. Tant pensar amb els peus se me n'havia anat del cap... no m'he presentat. Sóc l'Eduard i pels que no em coneixeu sóc fisioterapeuta. Precisament van ser els estudis de fisioteràpia els que em van començar a obrir els ulls, a mesura que adquiria més coneixaments d'anatomia i biomecànica més clar tenia que estava cometent un error empresonant els meus peus constantment dins un calçat. Vaig començar a anar descalç per casa i a recomanar a tothom que tenia problemes als turmells a fer-ho per tal d'estimular la seva musculatura del peu i els receptors tant de sensibilitat com els que ens ajuden a estabilitzar el peu. Vaig començar poc a poc a "barallar-me" amistosament amb els pares perquè deixin anar descalços als nens per casa, és una bona manera de prevenir lesions, però algú pot pensar que tenir refredats i els peus bruts és un preu massa alt a pagar per prevenir lesions...
A títol personal me n'adonava que cada cop m'agradava més la sensació d'anar descalç, a part de la convicció professional que tinc que això ens aporta un benefici, la sensació de tocar de peus a terra m'encanta. Tot i així els moments de caminar descalç es limitaven a casa, a la platja on aprofitava a anar tot el dia descalç per tot arreu i en algun lloc on passés desapercebut; i és que evidentment quan vas descalç la gent et mira malament... i això em fa pensar en que hi ha coses en la nostra societat que no entenc, i és que ens podem vestir de qualsevol manera, portar qualsevol pentinat, cadenes, piercings, tatuatges, podem portar auriculars gegants o portar l'iphone amb la música perquè tothom escolti la música que escoltem... però anar descalços "fa raro". Per mi no deixa de ser si més no curiós.
El temps i les circumstàncies han fet que poc a poc cada dia estigui més concienciat en caminar descalç. Fa poc que soc usuari de calçat minimalista i dia a dia em reafirmo més en la meva postura.
L'objectiu d'aquest blog és molt senzill, m'agradaria explicar-vos coses relacionades a caminar i córrer descalç i amb calçat minimalista: experiències personals, explicacions més tècniques, opinions del calçat que vaig provant, exercicis, curiositats... en resum, el que em vagi passant pel cap i em vingui de gust, però amb el fil conductor dels nostres peus, a veure fins on em porten. M'agradaria que m'acompanyeu en aquest viatge, si hi esteu interessats i voleu compartir les vostres experiències podeu deixar comentaris, saber el que passa pels peus dels altres sempre és bo.
"un home no és només el que hi ha entre el cap i els peus"