"Vols fer el favor de posar-te les sabates! que se t'embruten els peus!" crec que aquesta frase forma part tant de la meva infància com de la de la majoria de vosaltres. Una frase innocent però que va anar directe al nostre subconscient, amb suficient força com per aturar les ganes espontànies que teniem d'anar descalç.
Des de llavors, per la meva vida han passat bambes de tots colors i marques, sabates, sabatilles i botes (que en algun moment algú va dir als meus pares que anaven tant bé pels peus dels nens). Això va fer que els meus peus únicament toquéssin el terra molt de tant en tant.
Han passat molts anys des de llavors, molts anys sense deixar treballar els meus peus com ho han de fer. He tingut moltes lesions: esquinços recidius de turmells, dolors varis als genolls i malucs, problemes lumbars i sobretot un problema més seriós en el cartíleg d'un genoll, causat per un excés de compresió, que va acabar amb 3 intervencions quirúrgiques. No estic dient que aquestes lesions siguin per culpa de la feblesa dels meus peus, però segur que en major o menor mesura va ajudar.
No oblidaré mai el primer dia que em vaig proposar moure el dit petit del meu peu dret, vaig estar-hi molts dies, fixat en aquest objectiu, passant estones perdudes concentrat com si fós l'Ury Geller intentant doblegar una cullera. Temps després ja s'intuïa un lleuger moviment amb el dit petit, però el peu esquerre seguia igual, calia seguir treballant més.
Ostres! m'heu de perdonar. Tant pensar amb els peus se me n'havia anat del cap... no m'he presentat. Sóc l'Eduard i pels que no em coneixeu sóc fisioterapeuta. Precisament van ser els estudis de fisioteràpia els que em van començar a obrir els ulls, a mesura que adquiria més coneixaments d'anatomia i biomecànica més clar tenia que estava cometent un error empresonant els meus peus constantment dins un calçat. Vaig començar a anar descalç per casa i a recomanar a tothom que tenia problemes als turmells a fer-ho per tal d'estimular la seva musculatura del peu i els receptors tant de sensibilitat com els que ens ajuden a estabilitzar el peu. Vaig començar poc a poc a "barallar-me" amistosament amb els pares perquè deixin anar descalços als nens per casa, és una bona manera de prevenir lesions, però algú pot pensar que tenir refredats i els peus bruts és un preu massa alt a pagar per prevenir lesions...
A títol personal me n'adonava que cada cop m'agradava més la sensació d'anar descalç, a part de la convicció professional que tinc que això ens aporta un benefici, la sensació de tocar de peus a terra m'encanta. Tot i així els moments de caminar descalç es limitaven a casa, a la platja on aprofitava a anar tot el dia descalç per tot arreu i en algun lloc on passés desapercebut; i és que evidentment quan vas descalç la gent et mira malament... i això em fa pensar en que hi ha coses en la nostra societat que no entenc, i és que ens podem vestir de qualsevol manera, portar qualsevol pentinat, cadenes, piercings, tatuatges, podem portar auriculars gegants o portar l'iphone amb la música perquè tothom escolti la música que escoltem... però anar descalços "fa raro". Per mi no deixa de ser si més no curiós.
El temps i les circumstàncies han fet que poc a poc cada dia estigui més concienciat en caminar descalç. Fa poc que soc usuari de calçat minimalista i dia a dia em reafirmo més en la meva postura.
L'objectiu d'aquest blog és molt senzill, m'agradaria explicar-vos coses relacionades a caminar i córrer descalç i amb calçat minimalista: experiències personals, explicacions més tècniques, opinions del calçat que vaig provant, exercicis, curiositats... en resum, el que em vagi passant pel cap i em vingui de gust, però amb el fil conductor dels nostres peus, a veure fins on em porten. M'agradaria que m'acompanyeu en aquest viatge, si hi esteu interessats i voleu compartir les vostres experiències podeu deixar comentaris, saber el que passa pels peus dels altres sempre és bo.
"un home no és només el que hi ha entre el cap i els peus"
Des de llavors, per la meva vida han passat bambes de tots colors i marques, sabates, sabatilles i botes (que en algun moment algú va dir als meus pares que anaven tant bé pels peus dels nens). Això va fer que els meus peus únicament toquéssin el terra molt de tant en tant.
Han passat molts anys des de llavors, molts anys sense deixar treballar els meus peus com ho han de fer. He tingut moltes lesions: esquinços recidius de turmells, dolors varis als genolls i malucs, problemes lumbars i sobretot un problema més seriós en el cartíleg d'un genoll, causat per un excés de compresió, que va acabar amb 3 intervencions quirúrgiques. No estic dient que aquestes lesions siguin per culpa de la feblesa dels meus peus, però segur que en major o menor mesura va ajudar.
No oblidaré mai el primer dia que em vaig proposar moure el dit petit del meu peu dret, vaig estar-hi molts dies, fixat en aquest objectiu, passant estones perdudes concentrat com si fós l'Ury Geller intentant doblegar una cullera. Temps després ja s'intuïa un lleuger moviment amb el dit petit, però el peu esquerre seguia igual, calia seguir treballant més.
Ostres! m'heu de perdonar. Tant pensar amb els peus se me n'havia anat del cap... no m'he presentat. Sóc l'Eduard i pels que no em coneixeu sóc fisioterapeuta. Precisament van ser els estudis de fisioteràpia els que em van començar a obrir els ulls, a mesura que adquiria més coneixaments d'anatomia i biomecànica més clar tenia que estava cometent un error empresonant els meus peus constantment dins un calçat. Vaig començar a anar descalç per casa i a recomanar a tothom que tenia problemes als turmells a fer-ho per tal d'estimular la seva musculatura del peu i els receptors tant de sensibilitat com els que ens ajuden a estabilitzar el peu. Vaig començar poc a poc a "barallar-me" amistosament amb els pares perquè deixin anar descalços als nens per casa, és una bona manera de prevenir lesions, però algú pot pensar que tenir refredats i els peus bruts és un preu massa alt a pagar per prevenir lesions...
A títol personal me n'adonava que cada cop m'agradava més la sensació d'anar descalç, a part de la convicció professional que tinc que això ens aporta un benefici, la sensació de tocar de peus a terra m'encanta. Tot i així els moments de caminar descalç es limitaven a casa, a la platja on aprofitava a anar tot el dia descalç per tot arreu i en algun lloc on passés desapercebut; i és que evidentment quan vas descalç la gent et mira malament... i això em fa pensar en que hi ha coses en la nostra societat que no entenc, i és que ens podem vestir de qualsevol manera, portar qualsevol pentinat, cadenes, piercings, tatuatges, podem portar auriculars gegants o portar l'iphone amb la música perquè tothom escolti la música que escoltem... però anar descalços "fa raro". Per mi no deixa de ser si més no curiós.
El temps i les circumstàncies han fet que poc a poc cada dia estigui més concienciat en caminar descalç. Fa poc que soc usuari de calçat minimalista i dia a dia em reafirmo més en la meva postura.
L'objectiu d'aquest blog és molt senzill, m'agradaria explicar-vos coses relacionades a caminar i córrer descalç i amb calçat minimalista: experiències personals, explicacions més tècniques, opinions del calçat que vaig provant, exercicis, curiositats... en resum, el que em vagi passant pel cap i em vingui de gust, però amb el fil conductor dels nostres peus, a veure fins on em porten. M'agradaria que m'acompanyeu en aquest viatge, si hi esteu interessats i voleu compartir les vostres experiències podeu deixar comentaris, saber el que passa pels peus dels altres sempre és bo.
"un home no és només el que hi ha entre el cap i els peus"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada